Irritabilitat, cansament, tristesa, debilitat generalitzada, ansietat, insomni, nàusees, taquicàrdies, sensació d'ofegament o problemes de concentració són alguns dels símptomes que junt amb un estat d'ànim baix en rebuig al treball després d'un període de vacances ens faran creure que estem davant d'un cas de síndrome postvacances. En realitat existeix un ampli ventall de símptomes que reflecteixen un estat d'ànim propi d'aquest tipus de patologia, molt semblant a un quadre depressiu, però sempre que sentim qualsevol d'aquest malestars físics no tenim perquè estar davant d'aquest tipus de síndrome.

La síndrome postvacances descriu una incapacitat d'adaptació al treball després d'un període de vacances, una errada en el bioritme habitual, en conseqüència es donen una sèrie de símptomes en forma de desequilibris tants físics com psíquics que tenen una durada aproximada de dues setmanes, tot i que, el més habitual és que aquestes reaccions desapareguin als pocs dies.

La principal causa de l'origen d'aquest síndrome rau en el desajust horari que experimentem en canviar els nostres hàbits horaris durant els dies de vacances en comparació amb el ritme diari de treball, també és important mantenir una continuïtat en el tipus de menjar que ingerim així com fer-ho sempre a la mateixa hora i, sobretot, la síndrome pot desencadenar-se per la variació que patim en la nostra activitat social al reincorporar-nos a la feina. Hem d'afegir que si, després del relax que experimentem durant les vacances tornem a un ambient ple d'exigències i de demandes a un ritme que ens fa canviar bruscament els nostres darrers hàbits, tenim moltes possibilitats de ser víctimes de la síndrome postvacances.

Quant als canvis d'horaris és important tenir en compte el nostre rellotge intern. En general quan gaudim de les vacances les estones de descans són molt més amplies i prolongades al llarg del dia, normalment intensifiquem la nostra activitat nocturna de manera que retardem l'hora d'anar al llit i la tornada a la vida ordinària exerceix un gran trencament per al nostre organisme.

La síndrome postvacances no està acceptada com a tipus d'enfermetat en les principals classificacions internacionals, ha estat als últims anys quan s'ha tipificat com a problema i per aquest motiu avui en dia es diagnostica. Podríem arribar a dir que es tracta d'un procés creat als últims temps i, per tant, fruit de la vida moderna. Per a alguns metges i autors no podem parlar d'enfermetat sinó que ho defineixen com una situació transitòria i normal, un procés d'adaptació necessari a la vida activa, en el moment en que aquesta adaptació fracassa poden aparèixer una sèrie de molèsties que, segons ells, no poden catalogar-se com a enfermetat. D'altra banda hi ha autors que defensen la definició d'aquest procés com una enfermetat, considerant que una enfermetat és qualsevol tipus de problema que afecti al nostre benestar.

Segons la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària, la síndrome postvacances afecta més a aquelles persones que estan descontentes amb el seu treball en major grau que aquelles persones que es troben motivades per la seva feina. Un 35% dels treballadors espanyols d'entre 25 y 40 anys pateixen aquesta alteració i es més probable que la síndrome es desenvolupi en les persones que idealitzen el període de vacances com la culminació del seu benestar personal o aquelles persones que presenten de forma habitual malestar amb el seu treball i la seva vida quotidiana.

Un exemple seria aquells treballadors que en tornar de vacances es plantegen que encara queden 11 mesos per tornar a descansar, un plantejament que directament porta a patir la síndrome postvacances.

Voltaire va dir de la feina en una ocasió: "És una forma de guanyar-se la vida, és l'antídot de l'oci, origen de tots els vicis; i sobre tot ens proporciona l'oportunitat de ser útils a la societat a la què pertanyem". I tenia molta raó. És molt important que ens plantegem la tornada a la feina com quelcom normal, amb energia renovada. Una recomanació pràctica és la de fer una adaptació gradual a casa i a l'entorn quotidià. Tornar de les vacances dos o tres dies abans de començar la feina ens ajudarà a habituar-nos de nou a la vida normal.

Sigui com sigui, és millor encarar la feina de forma gradual, assumint que el nostre rendiment professional anirà en augment en un parell de dies. Per enfrontar-se al munt de documents i feina que ens espera a l'oficina és ordenar la nostra taula tot evitant els munts caòtics. S'ha de fer un esforç intentant organitzar l'agenda, establint un pla per afrontar la feina pendent amb un ordre de prioritats. La bona relació amb els caps i els companys de feina és fonamental per una tornada normal i tranquil·la de les vacances.

Però si tots els símptomes s'agreugen o duren més temps del què pot ser considerat habitual, s'ha de consultar un especialista per comprovar i detectar si es tracta d'una altra patologia, una depressió comú o un tipus d'apatia. Si, malgrat aquests consells, no s'aconsegueix superar la síndrome postvacances, el problema és un altre. Actualment es parla d'altres síndromes: la del burn out o estar "cremat" per la feina; és a dir, es dóna en una persona que ja detestava la seva feina abans de marxar de vacances i aquest període li ha suposat un respir. El problema, doncs, en aquest cas no està en les vacances o, millor dit, en la tornada de les vacances, sinó en la pròpia feina. En relació a la síndrome postvacances, recentment s'ha demostrat que acostuma a presentar-se en les persones que tenen cert malestar o no es troben còmodes a la seva feina, amb problemes d'esgotament o desencant amb la feina que desenvolupen.

A banda dels adults, no hem d'oblidar que els nens també han de tornar a l'escola, a la seva situació habitual. Els més petits acostumen a imitar el comportament dels adults i, en especial, dels seus pares. Si els pares es mostren cansats i tristos, els fills imitaran aquestes reaccions. La pauta de comportament per evitar aquestes situacions és, bàsicament, la prevenció. En trobar-nos a la recta final de les vacances, és important que els dies previs a la tornada a casa, s'eviti que els petits hagin d'adaptar-se a grans canvis i la missió dels pares serà la de transmetre la suficient seguretat perquè el nen se senti segur i pugui afrontar aquests canvis més ràpid i amb més èxit. Sens dubte, pateixen com a conseqüència d'imitar l'estat d'ànim dels adults.

El psicòleg Antonio de Dios, de l'Hospital de Marbella, sap molt bé com els afecta als més petits de casa el retorn al nou curs escolar i a la normalitat. Sense adornar-nos, podem fer comentaris negatius sobre la tornada a la feina o la fi de les vacances. Doncs bé, el llenguatge també juga un paper molt important a l'hora d'afavorir que els nens s'adaptin normalment a casa i a l'escola. Si observen que la fi de les vacances no és quelcom horrible, sinó més aviat una oportunitat per tornar a gaudir de la temporada d'hivern i de les activitats que ens ocupen, ells tendiran a imitar aquesta actitud positiva i serà més fàcil reprendre l'any acadèmic. Així, els comentaris negatius sobre la fi de les vacances o la tornada a la feina poden ser interpretats pels nens com un perill que els generarà més inseguretat i estrès.