Sant Cugat ha iniciat enguany l'edició de premis "Camaleons", un guardó que es concedeix als artistes amb una trajectòria multidisciplinar en el camp de les arts. Els primers artistes que han rebut els "Camaleons" han estat Luis Eduardo Aute i Manolo García. Justament, García va oferir un concert al Teatre-Auditori de Sant Cugat el passat dia 22 de maig. L'artista va oferir un directe incomparable de més de dos hores i, segons confessava ell mateix, s'ho va passar d'allò més bé. I l'Auditori també va ser l'escenari on va exposar les seves pintures i fotografies. El quart disc en solitari, "Saldremos a la lluvia", ja és número 1 en vendes al país. En aquest treball s'aprecien sons molt més relaxats i melòdics, no tan rockers com als què estàvem acostumats. Manolo García ens va oferir algunes reflexions sobre la seva carrera professional i la seva vocació artística.

Des de molt petit ja començo perquè tinc dibuixos que feia amb 10 anys, que els miro i penso: "No estan malament!". De fet, jo era el típic noi que anava a classe de dibuix i treia bones notes, amb aquesta actitud de contemplar, d'observar, de captar… He llegit molts còmics, tinc molta cultura de còmic, fins i tot en alguns quadres sóc una mica pop art, d'alguna manera, tinc una barreja. Des que conservo records de mi mateix, ja començava a dibuixar i pintar.

Indistintament, és un camí de doble direcció. De vegades pinto un quadre, li poso un títol i d'aquest faig una cançó. "Saldremos a la lluvia" o "Pulpo y el escolar", que és una portada d'un disc. Hi ha intercomunicació, la pintura la faig servir per retroalimentar una mica la meva necessitat d'expressió. És curiós perquè hi ha qui em diu: "Tu ets un músic comercial, vens discos…", però no tinc cap pretensió de comercial, no faig una pintura comercial ni música comercial. Intento fer una música de creació, evidentment és rock o pop rock. Hi ha una intenció de text, de música, de personalitat, de caràcter, de recerca… Pinto, de sobte em canso de pintar i, sense adornar-me estic amb una cançó que ha sortit d'un quadre, per exemple.

Amb una nota altíssima. Per mi això és un luxe, li agraeixo molt a qui es cuidi de tot això, qui doni carta. Tinc la sort de poder fer el què m'agrada, que és música, volia ser músic de petit, però la pintura, com ja he comentat, m'agradava moltíssim i puc pintar. Quan acabo una gira i encara no m'hi poso a composar noves cançons, m'agrada molt posar-me a pintar. També té un sentit per mi poder donar un cop de mà als grups ecologistes, sempre faig alguna col·laboració amb diversos grups. Per mi té un sentit, em dóna alegria i penso què és un vehicle per expressar-me i per comunicar-me.

Molt divertit, jo m'ho vaig passar d'allò més bé. I pel què vaig veure en el públic també s'ho va passar molt bé. Nosaltres vam decidir anomenar-lo assaig, però va ser un assaig "clavat". Vam estar, pel què m'han dit, dues hores i mitja de concert i jo veia la gent molt contenta. Jo, francament, m'ho vaig passar molt bé.

Ara estic tornant a rellegir literatura del segle XIX, autors francesos, americans, gent que ha viscut en altres èpoques, que han viscut al fil d'un món molt més lent, d'un món on les comunicacions eren carros i muls. No tinc mitificades aquelles vides, seguríssim que eren molt dures, però les vides del motor i del vertigen i de la velocitat també són molt dures. L'estrès, les malalties que la societat pateix, les depressions, molta gent trista, gent que ho té tot però que no se situa al món, o gent que té un poder econòmic o un status correcte de vida de classe mitja acomodada, però que no els veus mai amb una actitud positiva… això em fa que pensar. D'alguna manera, amb els meus quadres, em construeixo un món al meu gust, un món personal que he pogut comprovar poc a poc que no només és meu, hi ha gent que acut a ell i es veu identificada d'alguna manera. Un quadre és "Sueño no urbanizable", l'únic que ja no poden urbanitzar en la meva vida són els meus somnis, els meus quadres. Aquí no plantaran una nau industrial, ni un camp de golf perquè a mi no em dóna la gana, és el meu quadre i faig un paisatge de colors. És aquell món primigeni, aquell món que van veure els primers colons que van arribar a l'Amèrica del segle XVII i XVIII, abans que aixafessin totes les cultures índies, del gran desastre. Sempre penso que si hagués nascut llavors, probablement hagués estat el bruixot de la tribu, que amb un tambor anima perquè tothom balli o el què invoca al Déu de la pluja, no tinc ni idea. Però he de dir que en aquesta societat nostra jo no em situo massa, no estic massa confortable, per això haig de moure'm contínuament. Com em moc? Pintant i fent cançons, em dóna una mobilitat i una llibertat que no trobo en el dia a dia.

És un disc, si tu vols, una mica reivindicatiu i esperançat, amb una idea de què hem de trobar la veritat de les coses. La petita o grandíssima poesia que té el dia a dia. En aquesta societat nostra, sembla que només servim per pagar, per caminar dintre de la maquinària del consum, som "usuaris i consumidors". A més, a sobre parlem amb màquines! És important tenir una mica d'esperança, fer una mica de debat públic. I el meu disc és un disc amb esperança de que la gent normal digui "Ja està bé de ximpleries!".

Amb aquest disc, de tota la meva tasca com a músic, amb el Quimi i abans de conèixer-lo, són 15 o 16 discos. Dintre de l'eix del rock i el pop, guitarra elèctrica, baix elèctric i bateria, vaig canviant. També he tingut temporades o discos una mica més aflamencats, o amb ritmes més del sud. Ara ho he deixat una mica de costat. Tornaré? No ho sé. És buscar, és com pintar, jo no pinto igual un quadre del 87 que un altre de l'any passat. Vaig canviant la meva manera de pintar, i de fer música també, evidentment. No vol dir que abandoni les guitarres elèctriques i el rock, m'agrada moltíssim i és el què més escolto. Les bandes que escolto molt i les porto al MP3 són Green Day, una gran part de la discografia dels Red Hot Chilli Peppers, Coldplay tenen bones cançons, els U2, una banda amb potència. El què jo escolto és rock.

Sí, i tant. La música anglosaxona ha descobert, com són el Paul Simons o Sting, que no només poden ser ells amb les guitarres elèctriques els què manin al món, han tingut la revelació de buscar noves sonoritats. El Peter Gabriel va incorporar la guitarra espanyola. Tota la vida amb la guitarra elèctrica, el baix i la bateria…El pintor busca colors, sempre, i fer cançons és fer quadres, un quadre sonor, d'alguna manera. Són sensacions que et donen vitalitat, que et fan volar, que et fan plorar, riure, caminar.

Penso que han de treballar amb curiositat, sempre, i amb valentia. Fugir d'allò fàcil, de la repetició. Si t'agrada Neil Young i vols tocar igual que ell, està bé però ja hi ha un Neil Young, tu no podràs ser mai Neil Young. Buscar un segell propi.