En Carlos és tan conegut a la ciutat de Sabadell que no precisa de presentacions. Només us direm que aquest frare franciscà té un extens currículum com a comunicador, i no només a les aules on imparteix classe, sinó a la televisió i la ràdio locals. Actualment condueix quatre programes. Des del seu punt de vista, la societat necessita la presència franciscana per posar una mica d'alegria a tot arreu. Es confessa com un frare franciscà de Sabadell que està en el seu millor moment professional i que gaudeix amb la seva feina. I justament, dilluns 28 de maig va celebrar el seu 47è aniversari. Moltes felicitats.

Hi ha gent que potser no entengui com pots compatibilitzar la teva tasca docent amb les aparicions als mitjans. Com t'ho fas?
A l'escola tinc un horari que no és a jornada completa. Ara mateix imparteixo les religions de segon, tercer i quart d'ESO i m'encarrego de la part de festius i activitats, ja que sóc el sots-director de l'escola. M'és fàcil perquè en els programes que faig tinc bons equips de producció que treballen durant tot el dia. Quan anava a Madrid també m'ho havia de combinar perquè els dos dies que hi anava o bé no feia classe o alguna hora al matí. Sempre he pogut combinar-me els horaris. Només descanso els dissabte a la tarda, enguany m'he reservat per mi els dissabtes a la tarda.

Què creus que pot aportar un frare actualment en el panorama social?
Ufff... Moltíssim, moltíssim, moltíssim. El panorama social és tan divers i tan plural que necessita la presència franciscana. Francesc d'Asís va ser un home que en la seva època va marcar una forma de viure per assolir la felicitat. I nosaltres volem marcar les pautes per assolir aquesta felicitat, que és tan difícil per alguns. Els franciscans som uns germans que volem transmetre a tota la gent que sigui possible que en el seu interior, amb la seva família, amb els seus companys de feina es pot trobar aquesta felicitat. Jo tinc una certa preocupació per la gent que no és feliç, que se sent sola, que no té ningú amb qui parlar. La nostra tasca, que personalment la faig a través de l'ensenyament i de la televisió, és arribar a molta gent. Mitjançant els programes de televisió la gent escolta o veu totes aquelles històries que jo vull posar de manifest. Ja està bé! Cal ser feliç i per això transmeto el missatge de Francesc d'Asís: que donde haya tristeza ponga yo la alegría.

Quan et vas instal·lar a Sabadell?
Vaig arribar amb els meus pares l'any 1962, quan jo tenia 2 anys i vaig viure als Merinals. D'allà vaig anar a Espronceda, on em van matricular a l'escola dels franciscans. Va arribar un moment en què vaig pensar: "Jo vull ser com aquests". I llavors vaig fer a la Bisbal el noviciat, després a Barcelona vaig estudiar Teologia i després em van destinar a Sabadell. Estic com a frare a Sabadell des dels 22 anys.

Des dels teus 22 anys, com creus que a evolucionat la societat a Catalunya?
Prefereixo agafar la part positiva, no la negativa. Jo crec que aquesta societat està agafant una opció pel "no". No a això, no a allò altre, això no perquè està malament... I a mi m'agradaria que avancés cap al "sí". Cap al sí en el sentit de dir que a Catalunya, a Sabadell hi ha moltes possibilitats per poder fer coses. Des del punt de vista de la societat política, s'han transmès una sèrie de tensions que a mi personalment no m'agraden. La gent no està per tensions d'aquests tipus, la gent està per tenir uns bons gestors, que en aquest cas són els nostres polítics, i que facin d'aquesta Catalunya el què ha sigut sempre: líder en moltíssims aspectes. Ara bé, em sembla que ja hem passat el pitjor d'aquesta etapa, crec que anem a millor, amb més tranquil·litat, més serenor. Jo estic molt content a Catalunya i no canviaria el meu lloc de residència per cap ciutat.

La teva carrera mediàtica va començar amb una entrevista que et va fer la Mercedes Milà. Com vas continuar pel camí dels focus, els estudis i els platós?
A mi sempre m'havia agradat el Miguel Bosé. I sabia que li feien una entrevista a la Lucia Bosé als estudis que TVE tenia a Esplugues. Així que vaig anar als estudis per demanar-li un autògraf a la Lucia. Allà em vaig trobar la Mercedes Milà. Jo tenia 20 anys i ella no es va creure que jo era frare. Llavors em va proposar un acord: primer jo havia d'anar al seu programa -feia el Buenas noches- i després ella venia al col·legi. Quan va corroborar que jo era frare em va convidar al programa la mateixa nit que hi era el Miguel Bosé. Vaig parlar amb el Miguel, i a partir d'allà vaig començar una cursa televisiva que no ha parat. He anat passant per diferents programes, tant de televisió com de ràdio, i sense deixar els mitjans de comunicació locals, mai. De fet, va ser la Mercedes qui va voler que jo estigués present en els debats de Gran Hermano. D’altra banda, la meva participació al programa Esta es mi historia, el programa de testimonis que emetia TVE1, com a adjunt a direcció juntament amb José Ramon Lluch, em va permetre crear un programa, i això molt poca gent ho sap. El Lluch i jo vam crear Sabor a ti, d'Antena 3.

Una de les teves amistats més grans és la família Dominguín-Bosé. Els vas conèixer al programa de la Mercedes Milà?
Sí, allà va néixer la meva amistat amb el Miguel. Després vaig conèixer a les seves germanes Paola, Lucía, Bimba. I vaig començar a batejar a tots: el Nicolás, fill de José Coronado i la Paola, totes les filles de la Lucía, vaig enterrar a la tata del Miguel Bosé, vaig casar a la Bimba Bosé,... Em vaig convertir en el frare de la família. Però m'he fet molt i molt amic de la Lucía Bosé. Tinc una relació familiar amb ells, parlo molt amb ells perquè m'agrada escoltar-los, aprenc molt amb ells. Són els meus amics i considero que ja formo part de la seva família. Són una gent que treballa molt, que són molt creatius i dels qui es pot aprendre moltes coses. Me'ls estimo.

L'amistat amb Alenjadro Sanz va sorgir de la relació amb els Bosé?
Sí, perquè durant un any l'Alejandro i Jaidy MItchell vivien a la casa de Miguel i allà els vaig conèixer. Des de llavors, quan ve al Palau Sant Jordi sempre em truca i em fa arribar invitacions pels meus nens del col·legi. Cada Nadal m'envia una caixa de polvorons. Tots són gent que treballa molt i són molt creatius. Treballar en aquesta línia de serietat i professionalitat a mi també m'ha aportat molt bons resultats. Bé, a través del Miguel Bosé he conegut moltíssima gent coneguda: el Rafa Sánchez, de La Unión, a Juan Pardo, que també vaig casar la seva filla. També a través de la Mercedes he conegut molta gent de Gran Hermano: com la Fresita, el Pedro i la Imma, als què vaig casar i també batejaré la seva filla.

Catalunya opina cada tarda, L'enfant terrible els divendres, Los Caballeros els diumenges, Comença la festa els caps de setmana. Quina és la clau del teu èxit?
Jo no sé si és èxit o què és, a la gent li agrada molt participar i nosaltres tenim aquest objectiu als programes, que la gent truqui per participar en un concurs, per donar la seva opinió, per opinar sobre política. Ara, a Los Caballeros, l'alcalde ens visita cada setmana, des d’abans de ser alcalde. Estic convençut que l'èxit d'aquests programes és la gent de sempre. Tinc un equip de gent amb els què treballo des de tota la vida, els meus ex-alumnes fan la producció, reben els convidats, agafen les trucades. Estic especialment content del Catalunya opina. Va ser un programa que va començar a la tarda, va ser molt difícil, ens va costar molt que agafés audiència. Però després d'aquestes traves, vam aconseguir un públic fidel i tenim una mitjana important dins de la tarda a Catalunya. Estic fent un programa que sempre he volgut fer i això és quelcom que sempre li agrairé al Nicola Pedrazzoli, director de Canal Català, perquè ell va ser el primer que em va dir: "Carlos, tienes que venir a hacer las tardes". I un dia vaig accedir, a costa de deixar Telecinco. Però tant em feia, volia parlar de la nostra gent, dels nostres pobles, de les ciutats, de l'actualitat, i això no ho puc fer en les cadenes generalistes. Quan a A tu lado vaig anunciar que marxava, tothom es va quedar estranyat, però jo ja havia dit tot el què tenia que dir i ningú no em feia cas, es continuaven barallant i cridant-se uns als altres... Però aquí fem un treball d'equip, estic molt content, ho faig amb il·lusió i torno al convent pensant que he escoltat a la gent i que hem parlat amb tothom. Això només es pot fer als mitjans de comunicació locals. He fet projectes a Telecinco que em van demanar que presentés, un programa en la línia de L'enfant terrible, i semblava que la prova va agradar moltíssim. Quan va arribar el moment em van dir que no era un programa per la graella de Telecinco. Ara estic en un moment professional dels què més m'agrada, perquè estic a casa, la gent pot parlar i donar la seva opinió.

Per últim, Carles, com et definiries?
Sóc un frare franciscà que vol fer companyia a la gent. Em refereixo a aquelles persones que volen que algú estigui per ells, que volen que algú els parli. A mi m'agrada molt escoltar la gent, he après moltes coses de molta gent que he entrevistat i que participa en les programes. Sóc un frare que fa televisió i ràdio escoltant la gent. Justament, aquesta setmana va morir una persona que vaig entrevistar; aquesta persona tenia càncer i m'explicava que ella lluitaria i que aconseguiria vèncer la malaltia. Quan vaig saber que va morir, vaig recordar totes les paraules que em va dir. Quan ve gent per consultar-me els faig arribar aquelles paraules. En definitiva, jo sóc un frare franciscà de Sabadell.