És tot un mestre de la interpretació i això es nota. De fet, va fer la presentació del seu espectacle -Alas furtivas-, al Temporada Restaurant de Barcelona, davant de la premsa, com si estigués fent un monòleg. A Ángel Pavlovsky sempre se li ha conegut aquesta faceta de fer riure amb un humor sarcàstic i crític. Ara diu que es "despulla" del seu company de viatge, el seu alter ego. Durant més de trenta anys ha representat el paper "d'ella" i diu que la porta dins, però que ha arribat el moment de representar-se a ell mateix. Alas furtivas arriba al Teatreneu de Barcelona, després que el 2003 s'estrenés a Madrid i fos tot un èxit. Pavlovsky interpreta l'obra -que consisteix en un monòleg- en pijama i en xancles, que és com se sent "més còmode". Enrere queden els talons alts i el transvestisme. La senzillesa caracteritza l'escenografia, tot i que reconeix que de maquillatge sí que n'hi ha, "una mica". Sorprèn aquest argentí que, tot i portar 35 anys per aquí, ni ha perdut l'accent ni aquest art d'explicar les coses com si fos un filòsof.

El passat divendres Pavlovsky va debutar amb Alas furtivas. Quan aquesta obra es va representar a Madrid fa tres anys, es va fer dins d'un cicle d'actuacions i el propi actor reconeix que li va sorprendre l'èxit que va tenir: "Van obrir una sala petita dins del Teatro Guerrero de Madrid. Per a la inauguració van proposar a un grup d'actors -María Galiana, Carme Conesa, Luis Omar, Rosy de Palma- fer alguna cosa especial, cadascú el què volgués, i a mi se'm va acudir fer una cosa que mai no havia provat, que era despullar-me del personatge amb el qual convisc des de fa molts d'anys, que em dóna de menjar. De fet, encara ens entenem molt bé, m'expresso a través "d'ella", però volia fer alguna cosa diferent, més difícil i compromesa. Perquè si una cosa és fàcil, a mi no m'agrada." Diu l'actor que, com això va funcionar, volia que es fes a Barcelona.

"El fet que em desfés del personatge i fer un monòleg em plantejava molts conflictes", explica Pavlovsky, i ho diu sobretot per un cert prejudici cap als qui fan monòlegs a la tele: "Últimament s'han posat molt de moda els monòlegs i sobretot a la tele. I si funcionen a la tele, aquests mateixos humoristes fan els monòlegs als teatres. Són monòlegs que es construeixen per fer gràcia i depenen del carisma de qui els fa. De vegades l'humorista és l'autor i d'altres, té guionistes. A mi em sembla un treball fàcil perquè jo ja sóc graciós de manera natural (riu, i els periodistes que són amb ell, també), però aquesta vegada no tinc ganes de fer de graciós." Diu que no segueix cap guió: "Sempre em perdo, perquè m'oblido dels guions. Però dic qualsevol cosa i allò fa més gràcia que el què havia de dir. No volia aprendre'm un text rutinari i repetir-lo cada dia. Sabia quins temes volia tocar però no ho tinc après. Això sí: he de tenir molta cura perquè parlo en masculí després de més de trenta anys parlant en femení, i quan improviso em surt en femení, perquè és el que he fet a l'escenari tota la vida."

Per descomptat, assegura, aquest "no és un espectacle lúgubre ni trist", és a dir, que treballa amb sentit de l'humor, "però és un espectacle diferent, perquè ve de molt a dins" i parla d'ell.

‘Ales’ que vénen i van

Explica Pavlovsky que l'espectacle es diu Alas furtivas perquè en qualsevol mitjà d'expressió artística o treball que tingui a veure amb l'emoció, "si tens ales tot ha de sortir bé": "Tu vols arribar al cor de l'espectador, i pots saber-te el teu text, però si aquell dia no tens "ales" que et facin arribar i contactar directament amb l'ànima, si aquell dia les ales no volen sortir, t'ho passes molt malament. Als actors això ens passa molt sovint. Hem assajat, però potser a la nostra vida privada ens passen coses que les tenim al subconscient i que en el moment d'actuar impedeixen que traguem les ales. Llavors, aquell dia has de buscar les ales, has de trobar-les, i al final surts amb unes "ales furtives". Saps que no són les teves, les legalitzades, les permeses, però que fan falta perquè el fet teatral es produeixi."

La crua realitat, a l’escenari

En aquest espectacle es tracta de parlar de la realitat. Diu l'actor que en general no interessa el cuc, sinó, la seda que produeix, la seva obra: "És a dir, si algú paga l'entrada és per veure què faig, però no necessàriament li ha d'interessar què em passa a mi en la meva vida. Es tracta de parlar de la realitat, però al teatre hi ha una altra realitat: la creada. Vaig trobar la fórmula per parlar de la realitat sense escapar-me del fet artístic." Per fer aquest espectacle necessitava un mínim d'elements. El fa sense micròfon, amb la llum necessària, pràcticament sense maquillatge i amb un vestuari molt peculiar: el pijama: "No tenia resolt com aniria vestit. Hagués pogut anar tot de negre, que és més neutre, però m'hagués semblat a Rubianes; o, de marca, perquè les marques paguen la producció, però m'escapava de la realitat: a mi sempre em vesteix Ramon Ramis i sap fer-ho per a cada ocasió. Hagués sigut ideal fer-lo despullat, però, tenint en compte que el vaig estrenar al Centro Dramático Nacional quan estava en mans de la dreta, em semblava atrevit. Encara que no ho creguin, jo m'agrado despullat, però no hi ha molta gent que comparteixi aquest gust, o almenys no m'ho diuen."

Diu que es va adonar que estudiava i escrivia en pijama: "És una roba que jo l'utilitzaria per anar pel carrer, al teatre. Tindria un pilot de pijames. Són còmodes, ja que no deixen de ser un pantaló i jaqueta, i en moments de la teva vida en què tens sort, fins i tot pots compartir la meitat del pijama amb algú. I les xancletes són molt millor que els talons que he utilitzat durant tota la vida."

Tres anys després, a Barcelona

Pavlovsky assegura que no sap per què no havia portat abans l'espectacle a Barcelona: "Després de la representació d'Alas furtivas a Madrid, vaig voler fer una regressió en el temps, tornar als meus principis, fer allò de baixar de l'escenari, i de connectar amb el públic, amb el Hoy, siempre, todavía...!"

L'actor diu que a l'espectacle diu gairebé el mateix que al 2003: "No intento analitzar l'actualitat. Sobre la política penso el què pensava abans; sobre els amics falsos i els enemics sincers, penso el mateix; sobre l'amor i el desamor, no ha passat res que m'hagi fet canviar. Generalment, un és bastant monotemàtic. Als espectacles repeteixo alguns temes, com els passa als escriptors i pintors, que encara que facin mil obres, sempre parlen del mateix. Jo sempre parlo d'allò que volíem ser i del què som realment. És la diferència entre allò que planegem a l'adolescència i el què tenim avui, que ja estem en la plenitud de la vida."

Pavlovsky se sent "afortunat" perquè té "una plataforma" des d'on pot cridar el què pensa": "Hi ha molta gent que va per la vida amb els mateixos problemes i no ho diu."

Proper al seu públic

Aquest és un espectacle que requereix "una proximitat i un lloc petit", segons explica: "Hi ha una cosa que juga a favor de les sales petites. El contacte físic es fa inevitable; veus a tothom i sents a tothom. La possibilitat de fer-li trampes al públic és pràcticament inexistent. No hi ha trucs ni artificis. Jo no sé molt del públic i ells saben una mica de mi. De vegades dius una frase i veus que hi ha una senyora que assenteix amb el cap. En un teatre gran això no ho veus." Respecte a l'obra anterior, hi ha canvis: "En aquest espectacle no baixo a veure el públic ni pujo ningú a l'escenari. I és molt curt. Això és una novetat (els periodistes riuen perquè estan acostumats a espectacles llargs)."

És una obra en què Pavlovsky passa de l'actualitat al passat a través dels seus records. Hi ha coses que se les inventa, però diu que l'espectador no tindrà cap problema a l'hora de destriar les històries reals i les que no ho són."

Diu que no sap si la gent que va a veure'l al teatre és per fer una catarsi personal o no: "La gent hi ve perquè ens necessitem sentir. Un cop una parella va venir a veure una obra. El marit va morir, i la dona va venir sola al cap d'un temps. El del costat li va preguntar què li passava i es van conèixer. La dona em va enviar una carta un any després dient-me que tornava a veure l'obra, amb aquesta nova parella, i que estava esperant un fill."

ESPECTACLES TEATRE Alas furtivas Le frigo Pavlovsky, hoy, siempre, todavía…! Oíd mortales…! Pavlovsky, orgullosamente humilde Rimel y Castigo Pavlovsky, esto no es Broadway Pavlovsky. Éste es mi lugar Pavlovsky (Sólo ella) Pavlovsky, esa mujer inoxidable Pavlovsky en concierto Pavlovsky y su orquesta de señoritas