Miquel Gil diu que es considera un cantaor -com aquells mallorquins, sicilians o flamencs- en la mesura que utilitza la veu “com una eina”. El terme cantautor, en canvi, no li agrada tant perquè diu que és un concepte molt ampli. “Podem entendre per cantautor aquell que prové de l’estètica francesa de Brassens o cubana de Silvio y la Troba, però també podem veure com a cantautor Bruce Springsteen”, segons explica. Considera el grup Al Tall -del qual formava part- com la seva “escola”. Per Festa Major el vam tenir a Sabadell. La rebuda d’aquest autor valencià va ser molt bona per part de tot tipus de públic. No sap quan, però tornarà a Sabadell, perquè diu que té molts lligams musicals amb gent d’aquí.

El diumenge 8 d'octubre actues a Dènia. Suposem que amb motiu de la diada del País Valencià.
Farem una actuació conjunta amb altres grups. Som un col·lectiu que utilitza el català com a llengua vehicular: el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) de cantants en valencià.

El dia 9 els valencians commemoren una data que potser molts han oblidat.
El 9 s'ha transformat en una data oficial, semblant a l'11 de setembre al principat. A nivell emotiu a mi m'agrada més la del 25 d'abril. No sé si és la mania que tenim els valencians de festejar les derrotes. Ve a suposar una pèrdua de representació del poble valencià pel Decret de Nova Planta quan comença la dinastia borbònica, la desfeta d'Almansa, que ens duu fins a l'actualitat.

Trenta anys de trajectòria han servit per a molt.
Sí. Han estat trenta anys, tot i que amb algunes intermitències. M'he dedicat a la música en altres vessants: música per encàrrec, publicitat per a audiovisual. Però encara estem donant guerra. El camp és infinit. Si t'agrada, el públic t'ho permet, i tens la sort suficient, pots estar fent música tota la vida. Jo em dedico a les músiques d'arrel, fer música a partir de la música de transmissió oral valenciana. Vaig començar a Al Tall, però jo venia de procedència més rocker. Llavors tocava cançons de Santana, Chicago i Pink Floyd. Vaig començar a treballar amb el grup i a aprendre els elements de la música de tradició oral valenciana. Al Tall ha estat la meva escola, on m'he format com a persona i músic. Ara la diferència és que he de posar jo el nom i la cara. L'estructura de grup m'agrada però quan acaba el mes ve la realitat i, m'hagués agradat dedicar-m'hi al cent per cent però no pots perquè has de fer altres feines.

La teva música és diferent a aquella a la qual la gent està acostumada. Cal tenir una sensibilitat especial per escoltar la teva música?
La música té la vocació que la gent la conegui. Aquella que ens ve per transmissió oral, de pares a fills, hauria d'estar present i no ho està perquè les coses varien. Vivim en un món global en què els carros s'han transformat en ADSLs. Des de fa uns 50 anys s'està fent la feina de dignificar aquest tipus de música, intentar-la posar dins d'aquest món globalitzat i funcionar sota l'etiqueta de “world music”. Hi ha un públic que aposta per la diversitat musical i nosaltres, també. D'una banda, apostem per l'exportació, i d'altra, és una qüestió de dignificació interna. No hi ha la percepció que hi havia abans respecte a les músiques tradicionals, casposes, inamovibles i intocables. Hi ha un nucli de gent que ha fet d'aquestes músiques sinònim de modern, útil i projecció de futur. Som el final del sud i el principi del nord. Les illes i el País Valencià tenim un component més alt de cultura procedent d'Al-Àndalus. El principat és molt ric en procedència del nord, occitana, europea, on s'organitzen per cançons i no per gèneres.

Ara hi ha menys por per part dels joves a l'hora d'apostar pels grups que rescaten els sons més tradicionals.
El fenomen dels Obrint Pas és una manera de reinterpretar la música tradicional. Els "xiquets" aquests s'han transformat en un fenomen de masses. Fan unes demostracions de força que fan pànic.

La figura del cantaor i del cantautor està molt mitificada. Moltes vegades es veu com una persona incompresa per part dels grans públics?
Bé. Podem entendre per cantautor aquell que prové de l'estètica francesa de Brassens o cubana de Silvio y la Troba, però també podem veure com a cantautor Bruce Springsteen. El concepte és més ampli. Què hi ha dels "bandautors" -el cantautor que funciona amb una banda-? És molt ampli el terme. Uns tenen una dimensió de públic més àmplia i, d'altres, de públic més especialitzat. Pel que a mi respecta, jo em considero un cantaor, com els mallorquins, sicilians o flamencs, en la mesura que utilitzo la veu com una eina i amb unes dificultats tècniques específiques. Si dones amb la cançó, amb les circumstàncies, pots saltar a un univers que en principi no és el teu. Jo em bellugo en móns on agrada la música. Els meus discos comparteixen discoteca amb discos de jazz i músiques del món. No em redueixo a músiques especialitzades i tinc tot tipus de públic. Al concert de Sabadell veies una gran varietat generacional: iaies, gent de vint anys, de trenta. Jo penso que el meu treball és el meu treball. Ja m'agrada observar com reacciona el públic i fer dialèctica amb el públic, però qui fa les cançons sóc jo. Em reservo aquest dret de llibertat de composició.

Tu amb les teves lletres fas pensar a la gent, fas que es plantegi coses. En canvi, avui dia sembla que els cantants o temes que més triomfen són aquells que, justament, fan tot el contrari. A les grans discogràfiques no els interessen les lletres massa revolucionàries?
Jo tiro mà d'una manera egoista de la poesia contemporània en català en un gran percentatge de les meves lletres. Em fan pànic les lletres. Al contrari que en la música, on sóc molt agosarat i tinc un morro que me'l xafo. Amb les lletres ho passo molt malament. Penso que sóc incapaç d'escriure quatre paraules que facin gràcia. Que al gran entramat industrial de la música li interessen les lletres o les bones músiques, t'asseguro que no. Els interessen els números, el marketing, els estudis de mercat i fer clònics d'allò que funciona. Els grans magatzems s'ho empassen tot. Apareix l'estètica punk, amb les cadenes, i al poc desapareix. A la gran indústria musical no li interessa en absolut el component cultural.

Però a la gent que li interessa aquest tipus de música ja fa el possible per trobar-la.
Ara mateix la indústria discogràfica està en crisi i a punt de desaparèixer. Qui venia 100.000 exemplars fa cinc anys, ara en ven 10.000. Una discogràfica petita amb Internet pot fer autèntiques salvatjades, donar-se a conèixer, però les grans no tardaran a reaccionar. Els ha costat càrrecs, reestructuracions empresarials. Només espero que no paguem la desfeta els creadors. Sembla que els continguts han de ser gratuïts si no, no són moderns. La música pot convertir-se en un fet amateur, a aquest pas. En cinc o set anys sabrem què passa amb les multinacionals, radiofórmules, programes del "Gran Moreno", "triunfos", grups de sèries televisives i politons -riu-. Sempre hem estat al marge dels grans moviments mediàtics. Jo he vist les radiofórmules, cadenes de televisió i companyies crear "basura" absoluta. Sempre has vist com ha aparegut el "triunfo" de torn, el grup que amb dos discos rebenta i s'ha acabat, o tallar els peus a la creativitat. Per sort hi ha públics, com el del jazz o la clàssica -que no és majoritari-, al qual li agrada la varietat musical, els directes, que consumeix discos, veu concerts a la tele, utilitza la música al cotxe i a casa. Aquests sempre n'estaran al marge.

Com és cantar amb Pascal Comelade, amb el so dels instruments tan peculiars que utilitza -joguines, entre d’altres-?
La veritat és que m'he quedat amb ganes d'actuar amb ell i de fer més coses.

És molt difícil cantar acompanyat d’aquest tipus de música?
És el seu món. És un rocker en majúscules. Té la concepció de la vida dels rockers. És un gran músic, del més interessant que tenim.