Jordi Puntí és un escriptor que es val de la seva curiositat per fabular històries. Per aprendre la tècnica, no li ha fet falta cap escola, dels llibres ha tret tot el necessari per ésser reconegut, per la crítica, com un "contista excel·lent". En els dos llibres publicats Pell d'armadillo (Proa, 1998) i Animals tristos (Empúries, 2002), els relats que llegim expliquen situacions molt quotidianes, gent reconeixible que es vinculen amb el lector, però amb la característica que viuen situacions extraordinàries. En aquests moments, a la vegada que col·labora en diferents mitjans escrits, prepara la seva primera novel·la.

Quan et pregunten amb quina finalitat escrius, confesses que ho fas per transformar en literatura el que tu has viscut. Tu ets als teus contes?
Jo crec que sí, que tothom és al seus contes o a les seves històries, però difuminat. En el meu cas, els lectors, no crec que reconeguin el que hi ha de mi, però en canvi jo si que el puc reconèixer. Molt sovint, un cop ja està escrit el text, de cop, descobreixes que hi ha coses de tu. D'alguna manera aquesta és l'operació de la literatura, posar coses teves però de manera que siguin coses universals, que es converteixin en coses per tothom.

Potser es veu millor en la distància.
Sí. No sóc un autor de proximitat. Jo com a matèria literària no soc interessant, m'interessa explicar histories d'altra gent, on pot ser d'una manera, fins i tot inconscient, poso coses meves.

També vas afirmar que hi ha una part que és innata i que l'altra s'aprèn. La part d'aprenentatge on la vas fer? La teva escola va ser la facultat de filologia romànica?
No. Jo crec que l'aprenentatge és llegir. Tan senzill com això. No és un aprenentatge físic de dir, algú m'ho ha ensenyat, sinó que s'aprèn llegint i quan més llegeixis, més fàcil és descobrir com es pot escriure. I després, quan t'hi poses, la part innata et pot anar més bé o més malament, però en tot cas, el que és la tècnica, com posar una frase darrere l'altre i fer que això sigui interessant o divertit o apassionant, que cregui suspens o sigui el que sigui… això s'aconsegueix llegint molt.

I com comença tot? Com publiques al 1998 Pell d'armadillo i com reacciones quan t'atorguen el premi Fundació Enciclopèdia Catalana 1995 i el premi de la Crítica Serra d'Or?
En el meu cas, jo havia escrit tres o quatre contes, molt poc, i tenia ganes de començar a veure que passava amb aquests contes, em vaig presentar a un premi a Vallirana i vaig guanyar. Això em va animar molt per continuar escrivint. Llavors quan ja tenia quatre o cinc contes vaig agafar-los i els vaig presentar a la beca de l'Enciclopèdia Catalana per projecte literari. El presentes i si els agrada et donen uns diners perquè durant un any i mig desenvolupis el teu projecte. I amb això vaig poder escriure Pell d'armadillo i editar-lo, perquè el premi ja comportava la publicació.

Llavors, al principi, és millor presentar-s'hi a premis per veure com acullen la teva literatura?
Els premis poden ser un mitjà, un element que t'ajudin per escriure, però no una finalitat. D'una banda, no crec que escriure per guanyar premis sigui gaire útil, i d'altra banda, també s'ha d'aprendre a relativitzar-los: si guanyes està molt bé perquè consideren que estàs treballant, però si no els guanyes no vol dir que no serveixis, vol dir simplement que un altre potser ho ha fet millor. Si tu comences pensant "escriuré per guanyar un premi" i no el guanyes, la decepció és molt gran.  

Molts escriptors es reiteren en la idea que per fer literatura, s'ha d'escriure molt, practicar diàriament. Estàs d'acord amb aquesta afirmació?
Sí, totalment. Diàriament no, però s'ha d'escriure molt, en el sentit que s'ha de revisar. Mai pots donar per bona la primera versió d'una cosa, perquè a vegades no funciona. I també tenir distància, quan has acabat un conte, deixar uns dies, passar dues o tres setmanes sense mirar-te'l i després, quan has agafat una mica de distància, de cop, tornar-hi a entrar, a veure que et sembla. I les frases que no funcionen o que són molt innecessàries, treure-les, perquè un conte ha de ser sempre molt econòmic, paraules justes per anar directament al gra. A no ser que t'interessi un detall molt concret perquè després t'ajudarà a desenvolupar el personatge. Les coses que són innecessàries no t'ha de fer por eliminar-les per continuar escrivint.

L'exercici periodístic serveix com a pràctica diària?
No em serveix gaire. Crec que són vasos comunicants però al mateix temps, és molt diferent escriure periodisme i escriure literatura. L'article l'has d'entregar el mateix dia, generalment, has d'anar força ràpid, és una cosa molt immediata, es publica a l'endemà però després desapareix i ningú el tornarà a llegir. És com més fast food. I en canvi a la narrativa, quan escrius, tens una intenció de perdurar, que es pugui anar llegint en el temps, que no estigui tan marcat per l'actualitat. Per mi són coses bastants diferents, l'únic que totes dues es fan amb paraules.

Arriba un moment a la teva vida, que et succeeix una cosa semblant a la que li passa a l'escriptor jove del conte Tríptic de les biografies, de Pell d'armadillo. Recordes quan Ventura Pons es va adreçar per proposar-te fer una pel·lícula a partir d'Animals tristos? Com va anar tot?
Va ser molt senzill. Em va enviar un correu electrònic i em va demanar si jo estaria interessat en que fes una versió dels meus contes, una adaptació en cine i vaig respondre que sí. Em va proposar que ens veiéssim un dia per explicar-me el seu projecte, agafar tres contes, enllaçar-los i convertir-los en una pel·lícula. Em va avisar que ell volia fer el guió i per tant podria haver coses que s'assemblessin i coses que no. Per mi és molt clara una cosa, un cop el director agafa una història i se l'apropia a través del guionista, jo ja no pinto gaire res.

Et va il·lusionar aquest projecte?
A mi em fa molta il·lusió que converteixen els contes en pel·lícula, però al mateix temps, allò ja deixa de ser meu. En realitat, una pel·lícula no és més que una lectura possible del llibre, si cada lector tingués la possibilitat de fer una pel·lícula, segur que cadascú la faria molt diferent. El Ventura Pons ha fet una lectura dels contes, amb algunes coses hi coincideixo i amb algunes altres no tant, que per mi no són tant importants, però benvinguda sigui aquesta lectura.

De quines activitats, arts o ciències t'enriqueixes intel·lectualment?
Moltes coses. Llegir, anar al cinema…sóc una persona molt curiosa, intento estar molt atent a tot el que passa, també a través d'Internet, literatura o pel·lícules que a lo millor aquí no fan, les miro per youtube, o cançons. Crec que tot està molt interrelacionat i que una cançó pot ajudar-me a entendre una pel·lícula o una pel·lícula em pot donar inspiració per escriure alguna cosa…

La curiositat és una bona característica…
Jo crec que és clau. S'ha de ser curiós per veure que passa al món.
Els crítics batejen als autors amb un estil propi. Amb quin estil creus que associen a Jordi Puntí?
Sóc un narrador realista.

Et volia preguntar pel temps narratiu dels teus contes. A la narració de Madeleine Stowe, de Pell d'Armadillo, per exemple, hi ha dues referències al futur en dos personatges, una referida a la Marina i al seu futur amant i l'altra a la Lisa, quan dintre de 20 anys es trobarà avortant. És una manera d'allargar la pròpia història en el temps?
Sí. Concretament en això que em comentes és una manera de donar profunditat als personatges, perquè quan llegeixes un conte, veus al personatge instal·lat en aquell moment, un instant molt curt de la seva vida. Quan parles del passat del personatge, amb el flashback, dones arrels, si parles un moment del seu futur, els hi dones profunditat, recorregut. No és que només estigui vivint aquell moment, és que en el futur, el que està vivint ara serà important.

Estàs preparant la teva primera novel·la. Quines diferències trobes amb els contes a l'hora d'escriure?
Escriure contes és com banyar-se en una piscina i escriure una novel·la és com banyar-se en el mar. Banyar-te en una piscina, com en un compte, saps els límits: aquí comença la piscina, aquí s'acaba, és fonda, dolça… hi ha poca sorpresa, ho has de tenir tot molt controlat. Mentre que en una novel·la, entres al mar amb la mateixa intenció, però en canvi, de cop, el mar et sorprèn: el mar és molt gran, hi ha un moment en que no veus la costa, hi ha onades, peixos i coses que no t'esperaves et sorprenen, després surts de l'aigua i ja s'ha acabat la novel·la. Però hi ha hagut tot un procés més complicat.

Afirmes que quan et disposes a escriure un conte tens la idea - a vegades una imatge- inicial i també la final. A la novel·la, també et succeeix això?
A la novel·la no és només una sinó que han de ser moltes. Seguint amb la imatge del mar, has de tenir boies, de tant en tant, per poder-te aturar, agafar aire i continuar. Aquestes boies són els fragments… finals de capítols o començaments, coses que saps de cada personatge, que són els que conformaran tota la novel·la, que d'alguna manera són guies. Igualment, la novel·la t'ha de sorprendre quan l'estàs escrivint, has d'escriure coses que no esperaves.

Ets molt maniàtic?
Sí, sóc força maniàtic, haig d'escriure sempre en el mateix ordinador… tot i que si tinc un ordinador i tinc les notes que vaig prenent, puc escriure bastant a tot arreu.

Les idees que apuntes et poden venir passejant, a l'autobús…
Sí, a qualsevol lloc, però no només és una cosa inconscient, també pensant-hi. Escriure també vol dir asseure's en una butaca i pensar sobre el que vols explicar.
 
Hi ha data de publicació de la novel·la?
M'agradaria publicar-ho cap a finals d'aquest any o a principis del vinent. Potser per Sant Jordi ja haurà sortit.
                                           
                                                                                            >> Cristina Domene