Davant la gran existència de bandes i artistes de rock, havia d'existir una guia que els aglutinés d'una manera clara i ordenada. Amb aquesta intenció l'escriptor barceloní Jordi Bianciotto va escriure la Guía universal del rock de 1990 hasta hoy, una compilació de les figures més destacades d'aquest gènere musical de l'actualitat. Bianciotto és periodista i crític musical i ha escrit les biografies d'artistes com Nirvana, Pink Floyd, Pixies o Jimi Hendrix, entre d'altres. Amb aquest llibre, l'autor pretén oferir una mirada interpretativa enfront la gran quantitat de representants del rock i les tendències que aquest ha generat. Bianciotto destaca la gran creativitat d'aquesta etapa i ha intentat condensar la producció musical de 20 anys en aquesta obra de referència, que constitueix una mirada global a la música rock del segle XXI.
El gènere rock admet moltes interpretacions. Com ha seleccionat els artistes que apareixen a la seva Guia Universal del Rock?
Aquest llibre comença a l'any 90 perquè la idea de l'editorial és fer 3 llibres. De fet, aquest és el primer, més endavant es publicarà un volum dels 70 i 80 i un altre dels anys 50 i 60. Els principis dels 90 és l'època en què arrenca el què ara entenem com a rock alternatiu, comença a sonar el grunge, sorgeixen grups com Nirvana, Pearl Jam, Pixies, The Smashing Pumpkies i molts altres. A partir d'aquest moment, el rock alternatiu passa a un primer pla a l'hora de marcar l'evolució del rock. En el llibre, tot i que no és només un llibre de rock alternatiu, aquest gènere ocupa un espai important perquè és l'escenari on hi ha més moviment d'idees i de tendències. Arrel d'això, hi ha una llista d'un centenar d'artistes seleccionats considerats com a més representatius i, evidentment, amb un component d'apreciació personal perquè el llibre és meu i hi incorporo grups que considero que més empremta han deixat, que més han influït.
A la introducció del seu llibre afirma que a totes les guies de rock l'escena anglosaxona ocupa un lloc central. Es pot afirmar que aquest és el bressol del rock?
El rock 'n roll neix als Estats Units als anys 50, i això és un fet. És el producte d'una trobada de cultures afroamericanes. Després, Anglaterra és l'altre pol d'atracció als anys 60, amb l'aparició dels Beatles, els Stones i companyia. Entre Estats Units i Gran Bretanya defineixen tota l'evolució del rock, la tendència del gènere, el fenomen, els protagonistes centrals, etc. En els darrers 20 anys, tot i així, hi ha altres punts de creació que són escenes absolutament atractives. Són escenes que no tenen influència més enllà de les seves fronteres, i és per això que en aquest llibre no ocupen un espai central. Els he dedicat un apèndix on hi ha un apartat de rock europeu continental, un altre de rock llatinoamericà i un altre de rock espanyol, on hi ha unes mirades generals cap a aquestes escenes. Però el fil conductor central i el diccionari respon a l'escena anglosaxona, que és la què té una incidència planetària.
Si hagués de definir els anys 90 fins l'actualitat, quin seria el nom de la banda que millor representaria la música rock?
Un nom que representi aquests 20 anys és impossible perquè precisament aquest període es caracteritza per la subdivisió i la fragmentació de l'escena musical del públic, del mercat. I no hi ha cap grup que representi totes les tendències. Ara, sí que puc dir un grup que representi el detonant d'aquest període. Jo el destacaria com a grup que va influir molt en el rock alternatiu: els Pixies. Però aquest no és un grup representatiu d'aquests 20 anys perquè representa una parcel·la del rock. Malgrat això, sí que es pot dir que els anys 90 va ser l'època en què unes certes formes de rock que eren alternatives van accedir a l'espai central, als mitjans de comunicació de masses i a les discogràfiques multinacionals, a través de Nirvana, The Smashing Pumpkies i la resta. Llavors, el grup que va fer d'avantguarda van ser els Pixies. Igual que en altres èpoques Underground va ser un grup avançat en el seu temps, jo crec que els Pixies ho van ser en la seva època.
No es podria pensar que aquests grups van perdre una mica el seu caràcter alternatiu en fer-se comercials i mundialment coneguts?
Aquest és l'etern debat. Jo penso que Nirvana, concretament, van demostrar que es podia treballar en una multinacional i mantenir els trets d'identitat i la personalitat artística. Kurt Cobain va ser una víctima d'això perquè va portar molt malament treballar amb una multinacional. Però crec que en el cas dels Pearl Jam han demostrat que es pot treballar en una multinacional i mantenir la personalitat. Aquest continua sent un tema de debat i molta gent no ho ha acceptat mai. La clau segurament és establir una independència econòmica, en molts casos. Si un grup té una xifra de vendes important, amb una parcel·la de públic consolidada, la multinacional li permetrà continuar sent ell mateix, que és el què passa amb R.E.M., un grup lliure que fan els discos que volen, tot i estar a una multinacional.
Passant els límits temporals de la seva obra, per vostè quina va ser l'època daurada del rock?
Crec que en totes les èpoques hi ha creativitat. La creativitat no està limitada a cap període concret. Ara bé, és cert que per molta gent els anys 60 i 70 va ser l'època daurada, sobretot perquè el rock no només era música, sinó que era un sistema de valors general que tenia incidència social, que comportava una rebel·lió contra el sistema. I això evidentment ara ja no es produeix perquè tot això ja ha passat i eren altres temps. Ara la música és música en sí mateixa i és tendència cultural, tendència d'entreteniment. No és una expressió artística que mogui les tendències socials com passava els anys 60 i 70. A partir d'aquí es pot considerar que potser els 60 i 70 el rock tenia més influència en la societat que no pas ara. Això no vol dir que el rock d'ara sigui pitjor o menys creatiu, hi ha molts talents. També s'ha de dir que els anys 50 i 60, i bona part dels 70 el què entenem com a llenguatge del rock era verge quan una cosa és nova és més fàcil crear un llenguatge nou perquè tot està per descobrir. Ara tot està més treballat, més trillat i els avenços són menys visibles, més parcel·lats, més petits. S'ha d'estar a prop de tot això, ser un observador especialitzat per detectar aquests canvis i aquestes novetats.
La Generació X va estar íntimament relacionada, entre altres elements, a l'indie rock, al punk, el grunge i altres corrents del rock alternatiu. Creu que és aquesta una relació ben establerta?
L'expressió prové d'una novel·la d'en Douglas Coupland. Aquesta denominació va ser una expressió del moment que va captar el nihilisme que podia haver al voltant del grunge i de grups com Nirvana. En realitat no era res nou perquè aquesta visió tan negativa i desesperançada de la vida ja l'havia projectat el Times anys abans. Es podria dir que el grunge era l'espai on es basava la mirada de la Generació X. De tota manera, crec que va ser un llibre fet servir com a recurs mediàtic, però no crec que com a marca hagi perdurat massa al llarg del temps.
Com creu que pot evolucionar el món del rock? Potser cap a tendències més electròniques, més dance, cap a música més comercial?
La veritat és que no tinc ni idea (riu)! No ho sé perquè hi ha moltes realitats que coincideixen, que es solapen i totes representen una part de la veritat, totes conviuen en el mateix temps, totes tenen la seva parcel·la de públic i algunes d'elles són incompatibles unes amb altres. Per exemple, el metal d'última generació com els cantautors llunàtics nordamericans, i el punk funk britànic no tenen res a veure, i totes expliquen una part de la veritat del què és la música el 2008. A partir d'aquí, dir quina evolucionarà més, quina arribarà a més públic, se'm fa impossible de predir. El què és cert és què hi ha una fragmentació total de l'escena musical. I també la música en general i el rock en particular ja no pesa com pesava fa trenta anys com a element definitori d'una generació, o com a opció d'entreteniment ja no té el pes que tenia. Ara la gent jove té internet, la Play Station, els mòbils, els xats…, i ja no fan servir la música com ho feien els nois dels anys 60, 70 o 80 com a element d'identificació generacional o com a element de cohesió amb el seu grup d'amics. Ara la música té un altre paper completament diferent. Potser a partir d'aquí es farà més lliure i no tindrà tanta responsabilitat afegida, tant de pes, cada artista farà el què li doni la gana absolutament sense pensar que representa a ningú. Però sobre tendències i gèneres, no tinc ni idea de què pot passar.
En la seva opinió personal, de què creu que depèn l'èxit o el fracàs d'un grup?
Si tingués aquesta resposta ara mateix estaria treballant de director artístic d'una multinacional i guanyaria una fortuna cada mes. Això no té una pregunta clara. Està clar que qui triomfa és qui capta l'espai dels temps, qui capta la temperatura en què es mou la societat. Però hi ha casos en què semblava que es captava, aquest esperit, i després no ha venut discos, o els ha venut 10 anys després perquè se'ls ha descobert més tard. I gent que semblava que feien una cosa que era anacrònica han triomfat i han venut. Crec que hi ha un component d'atzar que s'escapa de totes les anàlisis i això fa que hi hagi èxits inesperats, i èxits que semblaven cantats que són fracassos al final. Les discogràfiques tenen una llista d'artistes que semblava que es menjarien el món i després no han fet res, i al revés. És una barreja de tots dos elements: aquesta capacitat de captar els temps, el clima en què viu una generació, i el punt de fuga que s'escapa a tota mena de raonaments i fa que hi hagi coses inesperades.
>> Cristina García
