La situació dels refugiats és, per sí mateixa, angoixant i desoladora. Es tracta de persones que s'han vist abocades a emprendre desplaçaments forçosos a causa de conflictes interns, polítics, religiosos, ètnics o bèl·lics ens els seus països d'origen. Per tal d'ajudar aquestes persones que han de marxar del seu país per força, la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat dóna suport als refugiats, afavoreix els processos d'inclusió social de les persones refugiades i immigrants a Catalunya i defensa el dret d'asil i els valors de la justícia, la solidaritat, la llibertat i la igualtat.

Amb motiu de donar a conèixer la situació de les persones refugiades a casa nostra, la Comissió desenvolupa la campanya "Compromesos amb les persones refugiades, treballem per la pau". Aquesta iniciativa té la voluntat de sensibilitzar la població sobre la existència de refugiats, la situació que viuen, les seves experiències i vivències com a activistes de la defensa dels Drets Humans, i les tasques que desenvolupen des de l'exili. Per aconseguir-ho, ha reunit el testimoni de persones que són exiliades i que, actualment, viuen a Catalunya, la majoria d'ells, a Barcelona. La Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat forma part de CEAR, la "Comisión Española de Ayuda al Refugiado".

Actualment, existeixen molts conflictes oberts en diferents països, però no només es tracta de guerres armades, sinó que hi ha determinades situacions polítiques que fan que hi hagi persones que es trobin en posicions compromeses, en la majoria dels casos, perquè s'hi oposen als seus governs.

En el cas de Colòmbia, la presència de guerrilles armades o grups paramilitars, com les FARC o les "Águilas Negras", o de les màfies de la droga, suposa un gran perill per aquelles persones que lluiten contra la corrupció i a favor de la justícia social. Però, contràriament al què es podria pensar, el seu govern no reconeix l'existència de cap "conflicte armat". El president, Álvaro Uribe, argumenta que la seva situació d'inseguretat és fruit d'una amenaça terrorista. En canvi, el govern ha emprés un procés de desmobilització de grups paramilitars, mitjançant han deixat les armes la majoria dels integrants de les "Autodefensas Unidas de Colombia", però que ha estat qüestionat per diversos organismes internacionals que també alerten sobre la penetració d'aquests grups en els centres estatals i en la política regional. El govern actual assegura que amb aquest procés ha desmantellat el paramilitarisme, al temps que alguns crítics i organitzacions no governamentals insisteixen en què aquest fenomen continua vigent en el país.

Precisament, l'Armando Escobar és una de les persones honestes que van haver de marxar del seu país, Colòmbia, pels conflictes armats en la seva zona.

"Sóc d'una regió de Colòmbia, de la Vall del Cauca, vall envoltada per dues serralades. És una zona muntanyenca rica en fauna i flora, que posseeix tots els climes i que va des del nivell del mar fins als 4.200 metres d'altura. Es tracta d'una zona que, per la seva topografia i ubicació estratègica, està ocupada per grups al marge de la llei, que exerceixen influència i domini. Allà, grups armats com les guerrilles de les Farc-Ep, els grups paramilitars del bloc Calima -avui anomenat "Águilas Negras"- i les màfies derivades de l'heroïna i la cocaïna, fan d'aquesta zona un corredor per al tràfic d'armes, drogues i per al segrest de persones.

Vaig cursar els meus estudis d'arquitectura, publicitat i pintura en la ciutat de Cali. Em vaig iniciar en la política, fa mes de 25 anys, com a militant del Partit Socialista de Colòmbia, i després vaig ser militant del M-19 -avui Pol Democràtic Alternatiu-. Posteriorment, vaig ocupar el càrrec de secretari de serveis administratius de la ciutat de Palmira, càrrec que vaig exercir amb molta transparència, a més d'una política de zero corrupció administrativa, la qual cosa em va generar molts enemics i amenaces.

A causa de l'enfrontament entre les guerrilles i els paramilitars en la zona muntanyenca de la meva ciutat, es va produir un desplaçament forçós i massiu de més de 3.000 camperols. Vaig ser el coordinador en el maneig d'aquesta situació tan delicada i vaig ésser novament amenaçat per la meva labor, qualificant-me d'auxiliar de la guerrilla i, per tant, objectiu militar per part dels paramilitars, havent d'abandonar el país davant la pressió que tenia d'amenaça de mort.

Em vaig desplaçar a Espanya sense que estigués en els meus plans. Ara recorro els carrers de Barcelona com un emigrant més, porto 3 anys aquí, lluny de la meva família, la meva esposa i fills, i de la meva mare, que va morir aquest any, sense poder donar-li l'últim adéu. El meu pare va emmalaltir a la distància.

Tots els dies llegeixo per Internet la situació tan delicada de violència que viu el meu país, i quan parlo amb la meva família, em diuen que no torni, perquè cada dia la situació empitjora. Tots els dies maten a més i més gent.

La meva estada aquí ha estat una experiència molt amarga, no li desitjo a ningú haver de viure l'experiència de ser exiliat en un altre país, on ets un més. Els teus estudis i formació queden allà perquè aquí no t'ho valoren per a exercir-los, ja que ets un emigrant sense papers, i també amb papers. El canvi és radical, el teu nivell de vida, els teus costums, una societat molt distinta a la nostra, amb valors molt diferents. La gent és més freda, es duu el ritme de vida d'una societat capitalista de consum, de viure per al treball i no de treballar per a viure. Tot això gràcies a una classe política corrupta de tots els Estats que juguen amb la vida de les comunitats, ja que existeix molt poc suport per a l'emigració i menys per als exiliats. Vull expressar els meus agraïments a CEAR de Catalunya, que m'ha donat un immens recolzament en els moments més crítics".

La població de Costa d'Ivori viu una guerra civil des del setembre de 2002, quan la part nord del país va ser presa pels rebels de les "Forces nouvelles" (FN). A l'octubre de 2005 estava prevista la celebració d'unes eleccions presidencials, però finalment aquests comicis no es van poder celebrar a temps degut a l'ajornament en els preparatius. Es van posposar en un primer moment fins l'octubre de 2006, i després fins octubre de 2007, en arribar a un acord entre els partits rivals. El passat 29 de juny el Primer Ministre, Guillaume Soro, va sobreviure a un atemptat terrorista a l'Aeroport Internacional de Bouake. Lluny de desestabilitzar el país, va servir com a motiu d'unió entre els demòcrates del país que vetllen per una situació pacífica. En Charles va haver de marxar i deixar enrere casa seva i la seva família.

"Em dic Charles, sóc de Costa d'Ivori, un país preciós devastat avui dia per una guerra atroç.

La meva vida de refugiat aquí, en l'estat espanyol, m'ha ensenyat diverses coses que fins ara ignorava. Encara me'n recordo del dia que vaig arribar a Barcelona, terra catalana, sense cap adreça on dirigir-me, sense tenir família, ni amics. No sabia on anar, no sabia tampoc orientar-me, així que em vaig quedar assegut en un banc de l'aeroport del Prat, esperant no sabia molt bé el què.

Fins que va aparèixer una persona -per a mi, enviada per Déu-, que em va orientar cap a la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat. Avui puc dir que sóc feliç, duc una vida tranquil·la i segura gràcies als esforços i les ajudes que em va oferir aquesta organització.

Vull també dir que el fet de ser refugiat no és gens fàcil, imagineu-vos que heu de fugir del vostre país sota amenaces de mort, deixant enrere tot el que havíeu assolit fins al moment, que heu d'abandonar la família, els amics, el treball i anar a altre país amb una altra realitat, altres costums, altra forma de funcionar, altra llengua. Tot és molt diferent al que jo coneixia fins al moment.

Així és la meva història com a refugiat. He d'insistir dient que quan vaig arribar em sentia totalment perdut, sobretot amb el tema de l'idioma, no sabia parlar castellà ni català, però sempre he tingut fe en Déu i mai he perdut l'esperança de poder sortir endavant. La vida és una sorpresa i la meva vida d'exiliat la concebo així, plena de sorpreses. En aquests moments, tinc més o menys dificultats, però em sento de meravella".

Parlant de conflictes actuals, no hi ha cap mena de dubte que el més convuls i aquell que s'ha emportat més vides és el què es viu a Palestina. La dura convivència entre palestins i israelians ha suposat un nombre elevadíssim de víctimes mortals, ferits, refugiats, desplaçats… Des del 1948, quan la ONU va definir els límits territorials de la zona, les guerres entre ambdós bàndols han estat la crua tònica de Palestina.

"No va ser fàcil prendre la decisió de deixar enrere Palestina i arribar a Catalunya. Sabia, des del moment que marxava, que potser mai tornaria ni estaria amb la meva família ni amb els meus amics. No obstant això, la idea de marxar ja m'havia rondat anys enrere. No tenia una idea clara d'on volia anar. Tot el que sabia era que volia sortir d'aquí i estar lliure de "la meva gran presó". No saber on volia anar no significava necessàriament no saber el perquè em volia marxar. Moltes raons polítiques i socials m'havien forçat a prendre aquesta dura decisió. No hi ha res pitjor que caminar pel matí i en comptes de veure el cel blau a l'horitzó, veure una paret gris, de nou metres, que es fica entre tu i els teus somnis. A més, em sentia com "un estranger" en el meu propi país, un sentiment que va créixer amb mi amb el pas dels anys. Venint d'un context tradicional m'havia creat conflictes interns sobre el què jo volia per a mi i el què la societat esperava de mi. La llibertat i la determinació que volia per mi mateixa, no estaven dintre dels "límits" que els codis socials permetien. Una dona en la meva societat és el que l'home vol d'ella. Una seguidora però no una emprenedora. El seu propi mestratge està condemnat per regulacions fetes pels homes, que a canvi prenen purament la seva legitimació d'una sèrie de patrons tradicionals i costums socials. Qualsevol qui vulgui trencar aquests patrons tradicionals està en perill d'ésser rebutjat, marginat i alienat.

El pitjor de tot és l'ocupació israeliana sobre Palestina, que fa la situació més forta. Com a dona, a part d'haver de suportar viure en una societat tradicional, vaig haver de plantar cara a l'ocupació israeliana -que sembla no tenir final en un món on la justícia és absent- en la vida diària. No puc recordar quants mesos a l'any vaig haver de viure sota un toc de queda, quants llocs de control vaig haver de creuar abans d'arribar a la feina i quantes vegades vaig escapar de les bales dels soldats israelians.

L'ocupació israeliana no és l'única raó, però és una de les principals raons que indirectament ha afectat el rol dels gèneres i les relacions entre l'home i la dona en la societat palestina. Els oprimits es converteixen en opressors. Una bona tècnica planificada que l'exèrcit israelià ha utilitzat per destruir la societat Palestina, a més d'altres conegudes tècniques.

A diferència del que molts pensen, la dona palestina comparteix la càrrega en la vida al costat de l'home. La dona palestina forma un llarg percentatge de la mà d'obra del sector a la Rivera Occidental i la Franja de Gaza. La dona pren part en aspectes de la vida que no són exclusivament domèstics. Hi ha moltes dones resistents, polítiques, autores, presoneres, ministres, mestres, doctores, advocades, enginyeres, etc. Irònicament, les polítiques discriminatòries israelianes no diferencien entre homes palestins i dones palestines i els tracten sota les mateixes condicions.

Malgrat el fet que les dones palestines comparteixen responsabilitats en la vida al costat de l'home, encara es veuen com la part més feble. Les dones tenen l'obligació de confrontar alguns costums que l'home ha creat per a elles, en primer lloc per mantenir la seva autoritat sobre les dones en una societat patriarcal.

Molts em pregunten perquè vaig venir a Barcelona i no a una altra ciutat, una pregunta amb la qual em trobo tots els dies. La meva resposta és que realment no ho vaig planificar i més aviat va ser una coincidència. Barcelona no és més que la primera destinació a la que vaig poder volar. Ara, un any després de la meva arribada, ho valoro absolutament i no tinc queixes d'estar en un lloc tan vibrant, ple de vida, diversitat, obertura, modernisme. Haig de dir que arribar aquí no hauria estat possible sense el suport i l'ajuda dels amics i advocats de drets humans. Moltes portes s'han obert per mi, així com molts cors. Catalunya és la meva nova llar, un lloc on no em trobo vista com una estrangera i sento que encaixo.

Sóc respectada tal com sóc i per les opcions que he agafat a la meva vida. Al principi i perquè ningú dubti, vaig enfrontar dificultats d'adaptació a un nou lloc i a una nova cultura que és, d'alguna manera, semblant a la meva cultura mediterrània. Eren dificultats principalment relacionades a l'aprenentatge d'una nova llengua, tenir una vida social, trobar un treball, en l'assentament d'un pis, que és molt important, i en portar una situació legal en un nou país. Estic agraïda a CEAR pel suport legal, social i moral. Ells m'han ajudat en tots els sentits i m'han ajudat a trobar el meu camí i la meva llibertat. Per primera vegada a la vida, sé el que és ser lliure i lo meravellós d'ésser dona- i lliure d'això- respectada com ésser humà amb els seus drets i deures".

La Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat és una entitat sense ànim de lucre que té com a objectiu la defensa i la protecció dels refugiats i els immigrants, i treballa per afavorir els processos d'integració social d'ambdós col·lectius a Catalunya. Tots aquests testimonis han mostrat la seva gratitud a la feina feta per la CCAR a l'hora d'ajudar-los a edificar una nova vida lluny dels seus països d'origen, lluny de les seves famílies i éssers estimats.

Amagats i invisibilitazats entre la població immigrant a Catalunya, es troben alguns pocs milers de refugiats. persones que s'han vist abocades a emprendre desplaçaments forçosos a causa de conflictes interns de qualsevol mena -ja siguin polítics, religiosos o bèl·lics- en els seus països d'origen. El projecte "Compromesos amb els refugiats, treballem per la pau" neix de la previsió per la consecució de l'objectiu de defensa i protecció dels refugiats i neix de la constatació de la invisibilitat que pateixen les persones refugiades a casa nostra.

Entre els projectes que impulsa la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat, sempre impera la voluntat de fer més còmoda la vida d'aquestes persones a la seva nova llar. En primer lloc i com a mesura d'urgència, la CCAR ofereix el servei de primera acollida, mitjançant el qual informen i orienten la població que acaba d'arribar a Catalunya sobre el nou entorn social, jurídic i lingüístic que ara els envolta. També donen servei jurídic, que consisteix en assessorar i tramitar en matèria d'asil (sol·licitants d'asil, refugiats, apàtrides i desplaçats). Dintre aquest mateix servei, CCAR assumeix casos d'estrangeria, especialment quan concorren raons humanitàries. Quant a ajudes per integrar-se en la societat, la Comissió Catalana disposa de programes socials amb els què ofereixen pisos d'acollida temporal pels sol·licitants d'asil, ajudes socials per persones refugiades i servei de mediació per l'habitatge, destinat a refugiats i immigrants.

>> Cristina García