El periodista barceloní, Sergi Fernàndez, va emprendre, fa quatre anys, el "Repte To Cable 7 deserts", que suposava recórrer en bicicleta els set deserts més importants dels cinc continents. Ara, ens presenta el fruit d'aquesta aventura "7 desiertos con un par de ruedas" que inclou cròniques de les travessies, reportatges fotogràfics i experiències personals. Una finestra que ens mostra una visió del desert molt sorprenent.

L'any 2002, durant la meva primera experiència sahariana amb bicicleta, al sud de Tunísia, vaig perdre'm en una zona muntanyosa perquè no tenia els mapes adequats. Només havia carregat tres litres d'aigua i vaig passar-me dos dies pedalant i empenyent la bicicleta fins que vaig trobar un petit oasi on un home molt alt em va donar té i em va indicar el camí correcte. Allà vaig sentir que el desert i la bicicleta combinaven millor del que pensava i vaig començar a pensar en viatjar per tot el món amb l'objectiu d'explorar els deserts amb la meva bicicleta.

Doncs no vaig trobar gaire gent que volgués venir... (riu). Viatjar en solitari m'ha permès estar més a prop de la gent. També m'ha permès canviar de plans sempre que la situació ho requeria, sense haver de consultar a ningú. Els viatges han estat plens d'imprevistos i sorpreses, descobertes continues que feien que canviés el timing dels viatges. Per exemple, quan vaig trobar una família d'elefants al cor del desert del Namib, vaig decidir quedar-m'hi durant tres setmanes allà per fer un reportatge fotogràfic.

Abans d'anar a Austràlia havia participat en proves de triatló de llarga distància i havia fet travessies de natació a alta mar. Tenia base a nivell físic, però també a nivell psicològic. I és que a 50 graus de temperatura, pedalant per una camí sense cap ombra, durant hores i hores, amb el vent en contra, a 10 km/h de mitjana... no pedales amb les cames, pedales amb el cap. Tota l'energia surt de la teva ment.

Por? No és el que més he patit. De vegades m'he espantat, com quan vaig topar-me amb dues cobres en mig de la nit, just davant de la meva tenda de camping, al desert del Kalahari. La incertesa és una altra qüestió. Sempre he mostrat molt de respecte per la naturalesa de l'entorn i he actuat amb precaució en tot moment. Al desert, tot sol, abans de donar cap pas o prendre cap decisió has de valorar totes les opcions i moure't amb cautela, mantenir el cap fred és el més important.

Al meu remolc, que és especial per arrossegar-lo amb la bicicleta, he carregat fins a 20 litres d'aigua, a més del material d'acampada. També duia un fogonet per cuinar i menjar, que anava comprant pel camí i variava molt del país on em trobés. L'aigua la treia de pous i petits oasis, de vegades la filtrava, però al final em bevia tota l'aigua que m'oferissin els habitants del desert. De menjar, doncs m'he alimentat del que trobava perquè no podia carregar el menjar des de casa. Menjava el mateix que menja la gent del desert.

Has de beure periòdicament, de forma organitzada, sense abusar-ne, perquè també hi ha risc de desnivellar l'organisme per excés d'hidratació. Cadascú té el seu ritme i necessitats. La gent del desert beu poca aigua. Estan acostumats a tenir la boca seca.

A part de la calor, el major inconvenient era el vent. Informar-se bé sobre la direcció en què bufa habitualment és molt important perquè si el tens favorable et pot facilitar molt les coses. Les tempestes del sorra del Sàhara van ser un problema. Vaig passar dos mesos que tot el que menjava tenia sorra.

He viatjat únicament amb mapes i brúixola. A Mongòlia vaig fer servir el sistema "Ger Positioning System", que consisteix a anar d'un ger (la tenda típica dels nòmades mongols) a un altre i no té res a veure amb la tecnologia dels satèl·lits, sinó amb la tradició hospitalària de la gent del desert.

Mai. Només era qüestió de temps, d'esperar a que el turmell es refés i continuar el viatge. Vaig tenir la sort de conèixer una parella que vivia en un poble de Colorado i que em va acollir a casa seva fins que em recuperés. Als EEUU també hi ha gent molt hospitalària.

Alguns dies me'ls prenia com si estigués fent una feina, pensant en les fotos que havia de fer, el vídeo del documental, etc. Sempre m'he sentit molt afortunat de poder fer aquesta feina. És la que jo vaig escollir. La vaig inventar a mida dels meus gustos! (riu) Si quan vaig fer el primer viatge amb bici, que tenia 16 anys, em diuen que algun dia faria aquest llibre sobre 7 viatges pels deserts més grans del món, no m'ho hauria cregut, però segur que ho hauria desitjat.

M'agrada combinar. De tant en tant va bé dormir en mig del no res, sota un cel cobert d'estels, en complet silenci, però la comunicació amb els nòmades també m'ha ensenyat moltes coses.

Al Sàhara vaig haver de posar en pràctica tot el que havia après en les sis expedicions anteriors. Va ser l'examen final, però també ha estat el desert que més m'ha ensenyat, ha estat una mena de doctorat, tant per les condicions meteorològiques com per la gent, la diversitat cultural de les regions que he visitat, etc.

Veure un camp minat és una experiència que m'agradaria no haver viscut mai. Les guerres i la violència són el pitjor de la humanitat.

M'han ensenyat que compartir és més important que consumir. Que tot surt de la Terra i acaba tornant a ella. Que res no és nostre realment, encara que ho digui un document. Que cal viure amb calma. Ells gairebé no tenen res, però no es preocupen. Viuen molt més tranquils que nosaltres. Al desert no tenen problemes d'ansietat.

Escriure el llibre m'ha ajudat a reviure moments i experiències que s'havien quedat en algun racó del cervell i del cor. El llibre mostra la meva aventura, però també és un retrat de la realitat del desert, que és un tipus de paisatge molt sorprenent. Jo vaig ser el primer a sorprendre'm i així ho he plasmat al llibre, que recull reportatges que trenquen amb la idea bastant errònia que tenim sobre el desert.

Ara em toca pair tot el que he vist i viscut. Els nous projectes seran una continuació d'aquest. Vaig començar a viatjar per conèixer món i encara tinc ganes de recórrer nous indrets. La curiositat és més viva que mai.