Com vas començar la teva carrera en el món dels enigmes i els fets desconeguts de la història?

Sempre m'ha interessat tot allò inexplicable, misteriós… En els meus anys del col·legi ho llegia tot, ho devorava tot. En aquella època escrivia els meus primers relats inspirats en fantasmes, en fets misteriosos, el Triangle de les Bermudes, cases encantades i coses així. Però començo a interessar-me més per les qüestions que no encaixen en la història a partir de la meva entrada en la universitat. Va ser a partir de llavors quan vaig començar a especialitzar-me en qüestions relacionades amb l'Antic Egipte, amb l'ascens de les primeres civilitzacions que van desenvolupat grans misteris, inclòs amb l'aparició de les primeres civilitzacions d'Àsia Menor que van deixar grans enigmes, com per exemple el de les ciutats subterrànies de la Capadòcia, a l'actual Turquia, i a les quals dedico un capítol a La ruta prohibida.

Quina mena de detalls poden despertar la teva curiositat fins el punt de rastrejar i investigar, moure cel i terra, i descobrir dades insòlites?

Fixa't que són només detalls, o al menys és el què sempre he intentat, de tipus material, coses que existeixen que poden ser referències a un llibre antic, una carta personal entre dos importants protagonistes de la història o una làpida sepulcral. De fet, La ruta prohibida arrenca amb una distorsió religiosa que qualsevol pot veure i que es troba a la Basílica de San Pere, a Roma, i és la tomba del Papa Innocenci VII. Aquest Papa mor el juliol de 1492 i en l'epitafi de la seva tomba es pot llegir en llatí: "Seva és la glòria del descobriment del Nou Món". Al juliol de 1492, Colón encara no havia sortit del port de Palos en el seu primer viatge oficial a Amèrica. Llavors aquí hi ha un anacronisme d'unes proporcions enormes que em va fascinar i em va obligar a investigar. Diguem que allò que a mi més em motiva, el què més m'inspira, és aquest tipus de fets, els anacronismes. Jo sóc un apassionat dels anacronismes històrics que crec que amaguen parcel·les de la història que mai ens han explicat.

Com deies en una entrevista per Milenio 3, és inevitable la comparació del teu llibre La cena secreta amb El código da Vinci, de Dan Brown.

La cena secreta es va acabar d'escriure just quan es publicava El código da Vinci. Va ser una d'aquelles coincidències estranyes. Evidentment, just en sortir l'obra de Dan Brown vaig ser un dels primers lectors, però no em va semblar que aquest llibre tingués l'impacte que va tenir perquè era una novel·la policíaca amb Leonardo da Vinci com a teló de fons, no és pas una novel·la històrica. I el meu llibre estava plantejat com una novel·la històrica, amb una base documental més rigorosa que la de El código da Vinci, per dir-ho d'alguna manera. Per tant eren dos novel·les molt diferents. Sí que és cert que bona part de l'éxit inicial de La cena secreta arreu del món es va veure afavorit per les portes que va obrir abans El código. Això va fer que el meu llibre es publiqués en 40 països en un període d'un any, cosa que no ha passat amb cap altra obra literària espanyola, i constava en la llista dels llibres més venuts als Estats Units, un territori pràcticament vedat a autors en llengua no anglosaxona.

Tinc entès que La cena secreta va tenir un èxit enorme en tot el continent nord-americà. Quan vas escriure aquesta obra, esperaves aquest efecte?

Com a autor, jo sabia que el llibre era un bon llibre, tenia un final perfecte i que la trama dintre de l'obra es comportava com un mecanisme de rellotgeria en el què totes les peces encaixaven. Però no em podia imaginar que aquest rellotge pogués interessar a lectors tan diversos en països tan diferents entre sí. I em continuo admirat perquè segueixen sortint edicions del llibre, de fet el mes passat va sortir publicat a la Xina, o que estiguin pendents edicions que són imminents, com per exemple l'edició en hebreu i en japonès. Em sorprèn molt, sobretot en el cas del Japó i la Xina perquè són societats molt diferents de la nostra, en les què el Renaixement els agafa molt de lluny, però malgrat això hi ha passió per aquesta.

Has afirmat que fa temps que desitjaves escriure La ruta prohibida. Per què?

En realitat, el llibre és la resposta a totes aquelles preguntes que m'han formulat lectors de tot el món en els darrers anys al respecte de la meva obra literària. Els lectors em pregunten què hi ha de cert i què hi ha de ficció en les meves novel·les. I com a resposta a aquesta inquietud he escrit La ruta prohibida. Però he volgut ampliar la resposta, no la he limitat a les novel·les, no només explico la investigació que hi ha en la rebotiga de les meves quatre novel·les anteriors, sinó que també he ampliat la informació al què hi ha darrera de moltes obres literàries que avui desperten passions en tot el món. I de pas també dono moltes pistes sobre diversos temes que a mi m'inquieten i que probablement inspiraran les meves properes novel·les.

Ens pots desvetllar què amaguen Las Meninas?

Las Meninas sempre ha estat interpretat com una obra de tema menor, gairebé com una obra per ús domèstic de la Família Reial, parlant de Felip IV, però és moltíssim més que això. Velázquez en realitat va encriptar tot un missatge de caràcter astrològic. Diego Velázquez era un apassionat de les ciències ocultes, sabia que, en el moment de pintar Las Meninas, la corona travessava el moment més delicat de la seva història. Felip IV s'havia quedat sense un hereu baró per dipositar la continuïtat dinàstica i necessitava urgentment que la seva jove esposa, Mariana d'Àustria, li donés un noi. Així que Velázquez va voler posar el seu gra de sorra en aquest projecte i va confeccionar un talismà astrològic, un artefacte màgic amagat en la disposició dels personatges de Las Meninas per ajudar la reina a tenir aquesta descendència. El què s'ha considerat fins a dates molt recents una obra lleu en realitat esdevé en una obra d'importància capital relacionada amb la màgia. La gran lliçó que s'obté d'aquí és que la història antiga del món és incomprensible si no es tenen en compte factors allò màgic o misteriós, en general.

Hi ha algun llibre que hagi marcat de manera determinant la teva vocació professional o inclòs en l'àmbit personal?

N'hi ha molts, però si hagués subratllar un em quedaria amb El nombre de la rosa, d'Umberto Eco. Em va semblar un exercici d'erudició i de literatura suprema.

Si poguessis escollir una època històrica en la què viure, amb quina et quedaries?

Sense cap mena de dubtes, aquesta perquè em permet viatjar enrere en el temps. Si escollís el segle XVI no podria viatjar en el temps com ho faig avui perquè les biblioteques estaven a l'abast de molt poques persones i només una elit podia llegir i escriure. Tindria moltes més possibilitats de no estar dintre d'aquesta elit en el segle XVI comparant-ho amb la situació actual gràcies a la cultura i l'esforç titànic de la seva democratització.

Segons la teva opinió, quin és el secret millor guardat de la història?

El secret millor guardat de la història jo crec que continua sent els anys perduts de Jesús, l'etapa entre la seva fugida a Egipte, quan probablement tenia un any, fins l'etapa pública, als 30 anys, que és quan els evangelis s'ocupen de seguir la crònica dels coneguts 3 anys intensos de Jesús de Nazaret. Crec que és possible treure a la llum què va passar aquells anys. Hi ha evangelis apòcrifs que contenen informació, hi ha tradicions com la dels cristians coptes que donen també informació, i estic segur que encara queden documents antics per expurgar, per examinar en algunes biblioteques dels grans monestirs ortodoxes de Grècia. En el futur tindrem quelcom a fer.

>>Cristina García

OBRES DE JAVIER SIERRA 1995: Roswell, secreto de Estado 1997: La España extraña 1998: La dama azul 2000: Las puertas templarias 2000: En busca de la Edad de Oro 2002: El secreto egipcio de Napoleón 2004: La cena secreta 2007: La ruta prohibida