Quan truquem al 061 -emergències mèdiques- estem massa esparverats per aturar-nos a pensar en tot el sistema que es posa en funcionament per atendre'ns. Des d'una central telefònica que respon a la nostra trucada, passant pel doctor que ens dóna indicacions per telèfon, fins al tècnic sanitari, l'infermer i el metge que faran l'impossible per accedir-hi ràpidament i traslladar el pacient a l'hospital idoni. Tota aquesta gent són herois sense rostre, que treballen des de l'anonimat, perquè els agrada, perquè els apassiona el seu treball i perquè no hi ha res que els ompli més que ajudar a la gent. El Sistema d'Emergències Mèdiques de Catalunya (SEM) es va posar en funcionament el 1985. Des d'aleshores ha evolucionat i s'ha desenvolupat fins a formar la gran xarxa que és avui dia. 418 recursos mòbils, 4.434 treballadors, més de 1.600.000 trucades al 2006 i al voltant de 760.000 intervencions el mateix any. Són algunes de les dades que descriuen i esbossen una idea de que és el SEM. Però aquest servei és molt més que xifres. És un equip on, si no hi ha cohesió entre el seu personal i treballen conjuntament, la cosa no funciona.

Normalment, quan veiem una ambulància, la observem des de l'exterior, com a pacients, com a acompanyants o com a testimonis. Sabem que hi ha un tècnic TTS, un infermer i un metge que ens atenen però, com és viu l'experiència des de l'altra banda? Hem passat un dia amb el SEM, concretament a la base de Sabadell i de l'Hospital Parc Taulí per veure amb els ulls dels que estan a dins com es treballa al Servei d'emergències Mèdiques.

Sona el telèfon a la central de coordinació del SEM. Qui agafa l'aparell demana la informació necessària per donar l'avís: on passa i què li passa al malalt. Immediatament, des de la central s'envia l'avís als diferents recursos mòbils i aquella disponible i més propera al lloc indicat, es posa en marxa. Mentre avisen a la unitat i l'envien, l'operador ens passa amb un metge, que va preguntant tot el que ocorre i dóna algunes indicacions per mantenir la calma i acompanyar al malalt mentre arriba l'ambulància.

Gilberto Alonso és metge de Crítics de l'Hospital Parc Taulí i a més, cap territorial del Vallès Occidental i Oriental del Departament d'Operacions del SEM. Alonso destaca la importància de donar correctament les dades de localització. "És normal que la gent quan truqui estigui molt nerviosa, però és primordial que donin les dades exactes, perquè podem guanyar molts minuts, que de vegades són crucials. Si per exemple hi ha un accident a un quilòmetre concret, s'ha de especificar el sentit de la marxa, perquè en algunes ocasions hem arribat a l'autopista i ens hem trobat l'accident a l'altre costat de la mitjana".

De vegades, la gent és queixa -quasi sempre injustament - sobre la tardança de les ambulàncies en arribar. És normal que els minuts d'espera semblin hores, però normalment són pocs minuts el que triguen en arribar. El fet d'arribar ràpid i aviat ha sigut sempre un repte pel servei d'emergències i amb el temps, s'ha anat perfeccionant gràcies al desplegament i a la distribució del transport sanitari urgent. Els punts bàsics per aconseguir un bon desplegament ha estat la separació del transport urgent del programat, utilitzat, sobretot, per transportar pacients d'un hospital a altra; la proximitat geogràfica, és a dir, que totes les poblacions, estiguis cobertes malgrat no disposin d'unitats pròpies i la importància d'una coordinació única, que dóna una visió àmplia del territori. D'aquesta manera es guanya temps, perquè la unitat que hi sigui més a prop pot atendre la urgència.

La cohesió i la bona comunicació entre els membres de l'equip -tècnics de transport sanitari, infermers i metges- és decisiva, a l'igual que la importància de que hi hagi una relació fluida entre els diferents mitjans d'actuació, com poden ser els bombers, els mossos i el SEM.

Marcelo Aparicio és tècnic de transport sanitari des de fa 20 anys. Ell destaca la transcendència de saber quin és el lloc de cadascú a l'equip assistencial: "Has de saber quina és la teva feina. Quan portes molts anys, no fa falta una comunicació: el metge sap quin és el seu paper, l'infermer sap quin és el seu paper i el tècnic sap quin és el seu paper. I si un no sap el seu rol, pot entorpir la feina de l'altre. El metge és el que diagnostica i valora el tipus i la quantitat de medicació. El tècnic sap on és la medicació i com es carrega i l'infermer és qui l'administra. Quan portes molts anys es crea un vincle d'autoconfiança entre el grup, per tant, moltes vegades les paraules sobren, sabem el que vol un i el que vol l'altre".

Jaime Motos va començar a treballar amb les primeres UCIs mòbils que hi havia a Catalunya, fa 22 anys. La seva especialitat és la cirurgia i sempre ha treballat en urgències, a l'hospital i a medicina extra hospitalària. Respecte la diferència de treballar dins o fora de l'hospital expressa: "El carrer és un medi molt hostil. En canvi a l'hospital estàs amb els teus companys, en els boxers, amb tot el material. Quan treballes extra hospitalàriament, el que fas o deixes de fer al lloc de l'accident pot tenir una gran transcendència per als pacients. Les aptituds terapèutiques empleades poden repercutir en la vida o en les lesions que puguin tenir els pacients".

El veterà Motos, explica que una altra de les diferències importants és que al carrer treballen diversos mitjans d'actuació i d'intervenció, com els bombers, la policia… i actuen diverses unitats d'ambulàncies i a més hi ha la gent curiosa que s'apropa per saber què passa. Això pot influir en el treball, perquè de vegades les relacions són fluides, però en d'altres tenen diferents criteris. Té molta transcendència també -comenta el metge- el temps d'accés i de intervenció. "A la gent li sembla interminable, per a nosaltres no. La llei ens atorga un gran poder d'actuació ja que en medicina d'urgències i emergències, quan la urgència és vital no hem de demanar el consentiment a ningú per a les nostres actuacions".

Davant la pregunta de quina de les dues medicines prefereix, Motos ho té clar: "Les dues són boniques per igual. La varietat és la màxima sofisticació". Manifesta que li causa molta impressió els accidents greus i els ofegaments, però sobretot quan s'ha de fer un servei on el malalt és un nen. "Una de les coses que més impressió em causen és que, després de tants anys hi ha poques coses que em causin impressió i això és una cosa que no m'agrada. Personalment m'agrada ser un 50 per cent humà i 50 per cent tècnic. Estar contínuament en accidents, fa que es banalitzin les relacions humanes que hi pugui haver al darrere. En ocasions s'és massa fred i no t'adones de la transcendència dels accidents, però de cara a l'actuació mèdica és millor que actuïs com un tècnic".

Sempre hi ha intervencions que marquen. El cirurgià recorda que estava d'urgència quan l'atemptat de La Creu Alta, -mèdicament no es va poder fer res- o quan l'atemptat de l'Hipercor que van haver de desplaçar-se.

Habitualment, Aparicio i Motos formen equip amb l'infermer Jordi Barrera. "Quan jo vaig començar en el servei d'emergències mèdiques fèiem serveis intra hospitalaris: d'hospital petit a hospital gran o del gran al monogràfic. Abans es donaven casos on els malalts es morien durant el trasllat, per això anava un equip de suport vital avançat (tècnic, metge, infermer) estabilitzàvem al malalt, el recollíem i el baixàvem en condicions a l'hospital gran", assegura Barrera.

L'infermer recorda que el SEM va començar el 1985 i aquest equip ja treballava el 1989. El sistema va anant evolucionant i a l'any 1992, per les olimpíades, van néixer els equips de primari -la primera atenció mèdica- a la base de Bellvitge i a la de Calella. Anaven amb un cotxe petit, el VAM (vehicle d'assistència mèdica) als accidents, als domicilis, estabilitzaven i després cridaven a la ambulància perquè evacués el pacient a l'hospital.

Un bon exemple d'aquest equip assistencial són els traumatismes craneoencefàlics: els motoristes cauen, es fan un cop al cap, queden inconscients, arriba el VAM, i el metge decideix, des d'allà on siguin, on traslladar-ho. Si per exemple són a Tordera, pot decidir no parar a l'hospital de Vic i anar directament a neurocirurgia de La Vall d'Hebron. Es una manera de guanyar temps.

Barrera rememora quan va començar al SEM: "Jo vaig estar a urgències de l'Hospital de Calella, 10 anys. Per entrar en el SEM havies de demostrar una base sòlida, 5 anys amb un servei d'urgències o 5 anys amb una UCI".

Per treballar dins del SEM, s'ha de tenir un tarannà especial. No tothom por veure desgracies contínuament i seguir essent forts. L'expert infermer descriu algunes de les habilitats necessàries: "Al carrer som tres i estem sols. Per tant, has de saber ser ràpid, àgil i resolutiu. M'agrada i enganxa, però crema molt. Els casos que més m'afecten són els dels nens, pediatria és un entorn molt dramàtic, s'ha de tenir el cap fred, per poder ensurtir-te. Quan algú ha mort, s'ha de fer la psicoteràpia: si ha mort, ha mort. Llavors el suport li has de donar a la família que són les víctimes d'aquella mort".

Xaime García porta 7 anys com a metge, la residència i dos d'especialitat. Està a la UCI i també fa guàrdies al SEM. Ell assegura que li agrada més la UCI, encara que "d'un servei extra hospitalari, d'un pacient realment crític es poden aprendre moltes coses". A la seva especialitat, la medecina intensiva, s'ha d'estar preparat per atendre pacients que estan més greus que els altres, per tant s'ha de tenir més capacitat de reacció. "Quan ets resident, començar a treballar en el SEM et dóna seguretat, confiança, fer coses tu sol… al principi es té por. Recordo que a la primera guàrdia no vaig dormir gens en tota la nit. Aprens medecina i a moure't en mitjans extra hospitalaris que són molt diferents dels de l'hospital i moltes de les coses que aprens, després les pots aplicar a l'hospital. Aprens el valor de la importància de fer les coses ràpid, d'una manera coordinada i reglada. A l'UCI potser mai no estàs en una situació tan límit, d'haver d'actuar ràpid amb tanta gent i de forma coordinada".

El metge és posa molt seriós quan ha de parlar de com afrontar la mort d'un pacient: "Quan veig morir algú, és cru dir-ho, però arriba un moment en què segons l'edat de la persona que mor, ja no t'afecta tant. T'afecta la mort d'un jove, d'un nen, però això passa, tant a dins de l'hospital com fora. En l'extra hospitalària és més impactant, perquè a l'UCI se't mor un pacient que porta uns dies ingressats i preveus que es morirà. Aquí arribes a un accident de trànsit i veus el motorista que està mort i és un xoc. A més, moltes vegades acaba arribant la família allà, i és un drama. El que més por tenim és tractar nens, perquè estem poc acostumats, jo en l'hospital no veig nens. Els que van a l'UCI, els porten els pediatres. Anem a cursos, reciclatges, però mai no tens el maneig i la seguretat que tens amb un adult. Jo personalment quan pitjor ho passo és quan fem un servei que sabem que és un nen".

García explica que la funció del metge dins de l'ambulància és iniciar el tractament abans que el pacient arribi a l'hospital, per intentar avançar tot el que es farà. No és la figura només del metge, és la de l'equip, tot el que va dins de l'ambulància. Porten pràcticament el mateix que hi ha a l'UCI, és a dir que poden començar a tractar als pacients que no poden esperar.

El metge opina: "De vegades les coses no surten com voldrien, però no pots culpar-te, sinó pensar que fas el que pots i que si tu no ho fessis, aquest servei no se li estaria oferint. Si el pots començar a atendre abans d'anar a l'hospital és un salt qualitatiu que li estàs fent".

Toñi Medina està fent un postgrau d'infermeria avançat en assistència extra hospitalària per reciclar-se. Ella és infermera de la UCI, considera que amb aquestes pràctiques aprèn molt perquè veu el mateix malalt però en un àmbit diferent. Manifesta que la UCI pot ser més dur que anar amb el SEM, però que en urgències l'impacte es dóna perquè no saps com te'l trobaràs. "No pots veure el malalt com una persona amb nom i cognoms, és una persona, però no t'ha d'afectar, t'has de fer fred per força, sinó, no es podria treballar en cap feina d'aquestes. Tens que aconseguir l'equilibri, perquè si deixes de pensar que ets una persona tampoc surten les coses bé, perquè llavors descuidaries l'atenció psicològica".

Per tal que el SEM funcioni correctament i atengui les urgències reals, cal que hi hagi coordinació amb d'altres serveis complementaris, perquè els ciutadans se sentin més protegits. La societat ha de saber, que si no és urgent, existeixen d'altres serveis que poden solucionar un problema determinat: la teleassistència, l'atenció continuada domiciliaria, Sanitat Respon, l'assistenta social, els voluntaris de la Creu Roja... És crucial informar de tots els recursos que l'usuari té a l'abast.