Fa unes setmanes, l'escriptor Josep Maria Espinàs va visitar Sabadell per presentar el seu darrer llibre, Relacions particulars, un compendi de records, una mena "d'àlbum" de les relacions amb els seus companys d'ofici. En aquest llibre, Espinàs torna la vista enrere, però no massa perquè "només pensa en el present", i rememora els moments divertits, anecdòtics i curiosos viscuts amb Cela, Delibes, Pla o Sagarra, entre d'altres. Just ara, en el seu 80è aniversari, és quan ha presentat el seu 80è llibre. Posats a repassar els records, repassem també la vida professional i personal d'aquest il·lustre autor.

Als 15 anys va escriure la seva primera obra. Sembla que va ser un autodidacta…
Vaig començar a escriure versos als 8 anys, això no té gran importància, així com no la té el què vaig fer als 15 anys. Llavors vaig escriure una novel·la mentre feia batxillerat: em llevava a les 6 del matí, em posava a escriure una hora. després marxava als Escolapis i em posava la bata d'alumne tímid i tranquil, i l'endemà igual. Ja des de molt jove em vaig dedicar a trobar temps per escriure. Aquella novel·la era molt dolenta, no cal dir-ho. Però volia dir que era un precedent del què jo volia escriure després.

Poder escriure allò què un vol és una sort. Es necessiten anys i molta experiència per aconseguir-ho?
Aquesta pregunta està molt bé perquè no me la fan i jo ho he dir com a resposta. Tinc l'enorme privilegi de no estar condicionat per res. He publicat 80 llibres perquè he volgut fer aquells llibres, no per subvenció d'alguna cosa, no perquè cregués que es vendrien o perquè cregués que a la crítica els agradaria molt… He escrit sempre el què m'ha semblat. I això ho he pogut mantenir fins avui, cosa que em dóna una llibertat molt gran per escriure. Això té una explicació, i és que sempre he tingut els lectors necessaris que em seguien amb el llibre que fos. Primer, amb les novel·les, quan era jove, després els Viatges a peu, ara amb Relacions particulars, que no té res a veure amb el què he fet abans. Com que aquesta darrera parla d'escriptors, jo pensava que no interessaria gens, i ja hem fet la cinquena edició. És clar, tot això et dóna aquest marge de llibertat per saber que sempre trobaràs lectors que et seguiran.

Ha viatjat a molts indrets i ha escrit sobre aquestes visites. Quin és el lloc que més li ha sorprès?
Això del "més" jo no ho sé contestar mai perquè no es pot fer. O ets injust o has de fer una frase brillant, i a mi no m'agrada fer frases brillants per quedar bé. Són tan diferents, els viatges. Penso: "Com puc comparar els pescadors de la Costa da Morte amb la gent que viu en un poble d'Andalusia?", "Com puc comparar Castella amb l'Alt Camp de Tarragona?". No puc fer-ho i tampoc no m'interessa gaire. El què vull és trobar a cada lloc una sèrie de persones que siguin suggestives per mi, i a tot arreu en trobo. Però per mi tot això forma un conjunt: són 20 llibres de Viatges a peu. No sé distingir entre el "més" i el "menys".

En una entrevista que va fer fa dos anys, parlant sobre l'editorial La Campana, deia: "De vegades, tens la sort de trobar un llibre que és bo i es ven". És difícil vendre un bon llibre?
No, no és difícil vendre un bon llibre. Primer hauríem de discutir què és un bon llibre. La pell freda, de Sánchez Piñol, és un bon llibre. I un bon llibre ho és no només perquè tu, jo o un crític puguem pensar-ho, sinó perquè la gent el reconeix com a bon llibre. És clar, un llibre que s'ha traduït a 34 llengües, que a Alemanya s'han venut 200.000 exemplars -la primera vegada que un autor català ho aconsegueix- és perquè ha de ser bo. Però segur que hi ha un senyor que digui que no és bo i que no li agradi. En aquest sentit, ens hauríem de posar molt d'acord en què és un bon llibre. Però, en principi, quan un llibre t'interessa molt, està ben escrit, que no és llibre d'oportunitat, es pot qualificar de bon llibre. I n'hi ha més dels què sembla.

Vostè escriu articles diàriament a El Periódico de Catalunya. Què pot aportar un periodista a la literatura? O un escriptor al periodisme?
Fa 31 anys que faig un article diari, és un rècord europeu. Per mi ja forma part de la meva vida quotidiana i ho continuo trobant molt interessant, molt. Cada escriptor té la seva manera d'escriure. Tot i que escrigui coses diferents, la seva identitat hi ha de ser, el què la gent reconeix és la personalitat de l'escriptor. La gent el què busca és que aquest escriptor sigui ell mateix, que no canviï l'estil. Jo estic molt agraït a l'article diari. Cada dia he de tenir una petita idea que no havia tingut el dia abans. Penso que això és un estímul mental, de curiositat davant de les coses que et manté més viu. Com que també tinc temps per escriure el què més m'agrada i ningú no em condiciona els temes dels articles, ja em va bé.

El passat mes de març, la Diputació de Barcelona li va atorgar un premi honorífic a la seva tasca en el món del periodisme. Aquests són guardons que s'entreguen quan hom ha treballat durant tota la vida. Aquesta sensació li fa pensar que ja no pot fer millor la seva feina?
En el passat, jo no hi penso mai. Però no des que sóc vell, que algú pot pensar que he perdut la memòria i ja no em recordo de les coses. Quan tenia 26 anys vaig publicar una novel·la, amb la què vaig aconseguir el premi Joanot Martorell, i em vaig trobar un amic pel carrer que em va preguntar: "Que hi ha de l'Enric Martrat?". I li vaig contestar: "Aquest no ha estudiat amb nosaltres". Ell es va posar a riure. Resulta que Enric Martrat era el nom del protagonista de la meva primera novel·la. Al cap de vuit dies ja no hi pensava en ella! A mi m'interessa molt el present, m'interessa aquesta entrevista, què em preguntes, què et puc contestar. No em recordo què hauré de fer després. Jo visc aquest moment ara, en el futur no hi penso. Demà no sé què he de fer, sí que ho tinc apuntat, però no ho visc, no estic pendent al mateix temps que parlo amb tu. I si em fas dir de què parla el meu article que he publicat avui, no t'ho sabré dir. Això a la gent li estranya, però és que ja està fet, ja hi estic pensant en una altra cosa. Per sort, puc continuar fent altres coses.

Més d’un cop ha dit que no es pot pretendre que tothom et llegeixi o que a tothom li agradi el què escrius. En aquest sentit, creu que la opinió dels crítics pot tirar per terra la vocació i la inspiració d'un escriptor?
No ho crec, com tampoc no crec que pugui estimular-la perquè si, per escriure, un ha d'estar estimulat per un crític, anem malament. I si una crítica adversa el fa plegar vol dir que no és escriptor. Els crítics fan la seva funció i un escriptor està fatalment condemnat a escriure, i a més d'una determinada manera. Si li diuen: "Hauries de ser més transcendent…", sortirà malament, farà un mal llibre. Si fas expressament un llibre per un objectiu, al menys en el meu cas, jo sé que seria un desastre. Has de ser prou humil per escriure allò que tu vols escriure i acceptar que hi hagi un públic, gran o petit, que et segueixi. Això és com la gent, parlant fora de la literatura, que va pel carrer i vol que tothom l'estimi. No siguis així, home! Amb una mica de sort t'estimarà algú, però no tinguis aquesta pretensió.

Aquest darrer llibre coincideix amb el seu 80è aniversari. Casualment, també és el 80è llibre que ha publicat. Fent números, ha escrit un llibre per anys. Ja li queda temps per gaudir una estona de lleure amb tot el què treballa?
Per mi, totes les estones són de lleure. No he tingut mai la sensació d'estar treballant, de fer res per obligació. M'agrada tot el què faig. Ara, si parlem de lleure en sentit estricte, per mi són els 30 minuts llargs de viatge cap a Sabadell. Cada dia tinc un quart d'hora en què faig vacances, si vaig al metge i em fan esperar allò per mi són vacances, no he de pensar res, ni decidir res. No em considero gens nerviós o esgotat per la feina que estic fent, al contrari, jo crec que m'alimenta.

Relacions particulars presenta personatges molt coneguts i la seva relació amb ells. Coneixerem una vessant desconeguda de Cela, Delibes o Espriu?
En el llibre explico fets viscuts amb ells. He tingut la sort de viure algunes situacions amb l'Espriu, el Delibes, el Pla, el Sagarra, el Cela… I he viscut unes experiències particulars. Quan van nomenar acadèmic en Cela, jo estava amb ell quan estava tot neguitós. Són fets sense transcendència. Amb aquest llibre no vull fer un dictamen sobre cadascun d'aquests escriptors. Explico senzillament coses viscudes, les relacions que hi he tingut, de vegades curioses i sempre satisfactòries. És un mena d'àlbum de records, ja que no faig memòries i no en faré mai, aplicat concretament a aquest camp de la meva relació amb les escriptors. Perquè jo amb els escriptors en general no he tingut relació com a escriptor, però amb aquests m'he trobat per diverses raons, he conviscut, he dinat, he sopat amb ells, he fet un viatge amb ells. I al llibre Relacions particulars diu ben clarament que no és ni un assaig, ni una història, ni una biografia, sinó que hi ha uns moments de relació particular que he tingut amb algunes persones i que els explico. Alguns són divertits, els altres són inesperats, algú es sorprendrà. Però la pretensió meva només és explicar els records que tinc d'ells, també hi ha alguna observació crítica, alguna reflexió, coses que només he viscut jo amb ells.