Miguel Ángel Rodríguez, conegut com a Lichis, va créixer al barri de Lavapiés, envoltat de gent de totes les cultures. El 1994 crea La Cabra Mecánica, un grup musical que pretén fer música eclèctica i reflectir, a les seves cançons, la multiculturalitat del barri on vivia: cançons de rock, de pop, de flamenc. Li posa aquest nom al grup, per fer honor a la cabra que balla al ritme del teclat dels gitanos, espectacle que veia des de la seva finestra cada diumenge al matí. Considera que en aquest país el panorama musical, a nivell creatiu, està molt bé, però en l'àmbit de la indústria, està en el seu pitjor moment. Artista compromès i agitador, creu que un músic només pot protestar de forma ambigua, perquè si diu noms i cognoms, la seva carrera musical està acabada. A l'hora de composar cançons, confessa que li costa trobar la inspiració, però que per remeiar-ho fa altres activitats que no tenen res a veure, com llegir, sortir de copes amb els amics o mirar un quadre cap per baix. El seu proper disc, de remescles, sortirà d'aquí a uns mesos.

Abans de La Cabra Mecànica, formaves part del grup Maleza.
Abans de La Cabra vaig tenir molts grups. La Cabra la vaig fundar entre els anys 94-95 i anteriorment la meva vida consistia a tocar amb milers de grups, de country, de tot tipus de música. Maleza era un d'ells, amb el qual vaig començar a fer temes de La Cabra.

La Cabra és un projecte teu?
Sí, és un projecte que vaig crear jo només però que amb el pas dels discos han anat col·laborant diferents músics. Cada disc té un estil distint.

Quin tipus de música buscaves amb La Cabra?
Suposo que La Cabra va sortir en una època en la qual es posava de moda a Madrid la música de mestissatge, herència sobretot de Mano Negra. Jo vaig intentar buscar i transmetre l' ambient que es vivia. En aquells anys vivia en el barri de Lavapiés, a Madrid, així que era fàcil per mi fer mescles amb la música  i empaparme de la multiculturalitat que hi havia allà. La idea era fer un projecte eclèctic que tingués a veure, des del rock fins al blues, qualsevol fusió. Abans però, la fusió s'entenia en fer un disc collage a nivell de cançons: que hagués una cançó de rock, altra de latino…

Dius que vas començar a tocar en  bars, garitos… Com es dóna el salt al gran mercat?
El salt va ser  dificultós. Als anys d'estar amb La Cabra, vaig aconseguir el contracte discogràfic, vam gravar un primer disc, Cuando me suenan las tripas (1997), amb el que vam vendre 200.000 còpies. El segon, Cabrón, el 1999 va anar bastant malament, i després de quatre anys, vam treure Vestidos  de Domingo, que és el disc que més repercussió ha tingut i mitjançant el qual ens ha conegut més gent. També gràcies a la col·laboració de María Jiménez. Després vam treure el disc en directe, Ni Jaulas ni Peceras (2003), on estava inclosa la cançó, No me llames iluso, que posava música a un conegut anunci de televisió. L'últim ha estat Hotel Lichis.

Amb el qual has estat fent gira en el 2006.
Si. Vam acabar la gira a finals d'estiu de l'any passat. I ara he començat fer un disc que commemora el desè aniversari de La Cabra, en el qual hi ha versions noves, de temes antics, temes nous, mescles…

Teniu un públic definit? És diferent el que us seguia al principi, del que trobeu ara als concerts?
No, no hi ha un públic definit. La Cabra mai ha tingut un camí ascendent ni descendent, ha estat una espècie de muntanya russa. Ha tingut de tot, gires més llargues, menys llargues, concerts amb més gent, amb menys. També és normal perquè La Cabra és un grup que amb cada disc canvia, llavors hi ha coses que poden agradar-te o no agradar-te.

Dius que és com una muntanya russa. Quan s'està amunt, bé, però com es porta quan estàs a baix?
Doncs es duu malament. En el moment actual, gairebé tots els artistes, ens veiem obligats a invertir en la nostra pròpia carrera per a poder seguir actius. Jo per exemple he creat un estudi, la productora Felicidad Produccions , intento buscar altres sortides. Encara així no hi ha en aquest país, ni un circuit, ni un públic musical fix... No es preparen grans esdeveniments musicals, tret que siguin artistes molt coneguts, és difícil crear tu mateix un tipus de repertori per a poder viure. Igual que un actor pot tenir més o menys el teatre, el musical, la televisió, diversos camps per a desenvolupar-se professionalment. Nosaltres estem molt encasellats.

Has pensat a llençar la tovallola?
Aquí, qui no hagi pensat a llençar la tovallola és perquè s'ha fet multimilionari amb el primer disc o perquè és totalment "gilipollas". És una cosa normal pensar a llençar la tovallola, és habitual en aquest treball. Jo ho penso constantment, però igual que ho penso també és important per mi seguir amb això.

Necessites la música.
Sí. Es una vocació, com en qualsevol altra professió, però potser més en precari perquè la música encara no està considerada professió. I de fet existeix un debat entre els músics si considerar la música com una professió és d'alguna forma transgredir l'esperit de ser lliure que té la música. 

De quins músics o música intentes inspirar-te?
Bàsicament de tot, perquè tinc moltes manques com a compositor, jo em considero més músic que escriptor i a l'hora de compondre sofreixo bastants períodes de crisis, dels quals pretenc sortir, amb massa freqüència, fent coses completament distintes.

Com per exemple?
De cop i volta poso el quadre al revés i ho miro cap baix, llegeixo o em vaig de copes amb els amics. En aquest sentit sóc molt compulsiu, com no tinc mètodes, em castigo un poc, tot va a força del capritx de les muses.

Estas preparant un disc per a finals de 2007
Si, esperem que surti d'aquí a uns mesos un disc de remescles, versions noves, un parell de temes nous i textos coneguts que han canviat de lletres, que em mataran quan ho escoltin perquè això no els agrada a les companyies discogràfiques.

Com està el panorama de la música en aquests moments?
La música està molt bé. El que està podrit i acabat és el tema de la indústria. Té el que es mereix, desgraciadament ho estem pagant els músics. Però d'alguna forma és perquè ens ho hem buscat, per no haver sabut tenir una mentalitat corporativa, no considerar-nos com un col·lectiu i no defensar els nostres interessos. Quan hi ha èpoques de crisis els que duen tota la vida dedicats a guanyar diners, saben d'on treure'ls. Qualsevol canvi ens afecta. Però en l'àmbit creatiu la música està en el seu millor moment. Però en l'àmbit de la indústria i en l'àmbit professional està en un dels pitjors moments.

Precisament per criticar a la indústria i a cadenes de radio dedicades a la música, com Los 40 principales, demanes disculpes en la teva web.
He demanat disculpes perquè en l'últim any he dit moltes barbaritats, perquè he intentat defensar el meu treball i m'he vist apartat i m'he sentit ferit, utilitzat i estafat.

Per la indústria?
Sí, per la indústria en general. I a partir d'aquests comentaris, hi ha hagut gent que ha considerat que era un acte de prepotència o d'anar de sobrat. Crec que, el fet que un músic en aquest país protesti és una mica inaudit. És a dir, pots protestar d'una forma molt ambigua, però sempre sense dir noms i cognoms. Quan ho dius amb noms i cognoms la teva carrera està acabada i de fet jo ara tinc bastants problemes en aquest sentit, per haver cridat la coses pel seu nom. Però això també succeeix perquè en aquest país cap músic sol protestar. És possible que això d'una sensació de prepotència per la meva part, és un missatge que possiblement hagi arribat distorsionat als fans i per això demano disculpes. En el futur escamparé el mateix missatge però tenint més cura, que el missatge arribi clar i arribi a qui hagi d'arribar.

L'últim projecte ha sigut The Troublemakers, que vas presentar al BarnaSants 2007.
És un projecte interessant per a seguir tocant. És un espectacle en el que vam fer un homenatge al blues dels anys 20 i 30 recuperant textos i cançons emblemàtiques, d'artistes tan importants com Willie Dixon. El blues com estil també necessita una continuïtat per a seguir indagant. El blues es el meu flamenc. En Madrid, abans de fer La Cabra, la meva forma de vida era tocar, de dilluns a dilluns, havia nits que feia doblets, amb un grup de reggae, altre de jazz, altre de rock i jo necessito espectacles com aquest, per a sentir-me instrumentista. L'espectacle en principi només s'ha pensat pel BarnaSants, però pot ser continuem, no hi ha res definit. Els components de The Troublemakers son de La Cabra i ens ho vam passar molt bé.

The Troublemakers es traduex com Els Agitadors. Perquè aquest nom? 
Els agitadors perquè em va semblar graciós, te moltes connotacions, i a més, jo sóc un home molt problemàtic. (Riu).