Kim Manresa tenia 13 anys quan sortia de l’escola i veia els antidisturbis carregant contra els manifestants en els carrers d’una Barcelona convulsionada a les darreries del franquisme. Va començar a fotografiar-ho tot amb una càmera que li van regalar els seus pares i, al cap de poc, diverses publicacions van començar a comprar-li aquelles imatges que, malgrat provenir d’un principiant, eren documents únics. Als 15 anys, Manresa ja treballava al desaparegut diari Tele-Exprés, al mateix temps que aprenia la tècnica fotogràfica a l’estudi de la mítica fotògrafa barcelonina Colita. Una vegada, el cineasta Néstor Almendros li va dir que en aquesta vida, quan ets jove, has de fer el que vulguis perquè el tren només passa una vegada. Kim Manresa va pujar-hi sense dubtar. Des de llavors, la seva vida s’ha convertit en un viatge constant arreu del món dedicat a fotografiar els més desfavorits que li han valgut els més prestigiosos guardons.

Perquè una exposició sobre les escoles?

Sempre m'ha interessat molt l'educació. En els últims viatges me adonat que amb això de la globalització en comptes d'anar endavant va tot endarrera. Em vaig proposar visitar una escola a cada viatge i fer un treball sobre l'educació al món. Després de 5 o 6 anys he reunit una sèrie de fotografies de 60 o 70 països i d'aquí ha sortit l'exposició.

Els escolars que visiten la mostra han de fer un text que entrarà en un concurs i el guanyador sortirà al llibre de l'exposició juntament amb els textos d'escriptors com García Màrquez, Kapucinski, Sa-ramago o Juan Marsé.

Els infants són importants en el teu treball, més d'una vegada han sigut protagonistes…

El meu treball és més aviat sobre els drets humans. I en els drets humans les dones i els nens són els més perjudicats.

Per això viatges tant a l'Àfrica?

A l'Àfrica he fet moltes coses però últimament he viatjat molt a l'Amèrica Llatina. He tingut una exposició antològica a Nicaragua que ara està al Salvador i després anirà a Hondures. També he fet llibres com el de Brasil Infància Robada sobre la prostitució infantil o Los Olvidados, resistencia cultural sobre Colòmbia. Pot-ser la gent em coneix per l'Àfrica perquè és el continent més desconegut. Però si faig 50 viatges a l'any, 30 són a l'Àfrica i 20 a d'altres zones. Àfrica és la més important però no l'única.

Ara són els mateixos redactors els que fan les fotos. Cada cop es dona menys importància a la figura del fotògraf?

El periodisme va com la societat, cada vegada pitjor. La qualitat no importa gens i simplement interessa om-plir pàgines. Els mitjans de comunicació estan al servei de la política i l’economia. I com menys opinió tingui una persona, millor. Els importa un bledo la fotografia i el que escriguis. Abans la premsa estava al servei del poble, mires diaris de fa 15 o 20 anys i veus reportatges molt més ètics. Ara mana la publicitat i si un anunciant diu "aquest reportatge no el vull", va fora i ja està. Fas una crítica a la Generalitat o a l'ajuntament i passa el mateix.

Potser el mateix periodista s'autocensura perquè sap que li retallaran el text…

Sí, però això abans no passava. Hi havia més motivació i els diaris no depenien tant d'interessos polítics o econòmics. De la publicitat sí que depenien, però de forma més neutral. Abans sabies que hi havia un diari de dretes, de centre o d'esquerra, però també publicaven coses d'altres tendències. Ara és tot molt radical, el centralisme ha desaparegut. No només amb als diaris, és una hipocresia global. Als periodistes els passa el mateix. Als que tenen una opinió pròpia els intenten tallar el cap i si sobreviuen és perquè els tenen por.

En aquest context, què et motiva a tu?

Que a pesar de tot, hi ha persones molt honestes i que creuen en el que fan. Jo estic molt marcat per la meva infantesa, quan veia les càrregues policials i les manifestacions. He sigut fotògraf per això. Ara, molts cops es fa per portar un xaleco i fardar, no perquè es cregui en la professió. He donat classes i veus els nanos amb càmeres de mig milió de peles quan el que haurien de fer es comprar una càmera de 300 euros i amb el que sobri agafar un bitllet d'Inter Rail, viatjar pel món i aprendre.

Moltes vegades et diuen "jo vull ser com tu perquè m'enviïn als llocs". I jo els dic "val, sóc el director d'un diari. Demà te'n vas a Kinshasa i vull un article d'aquí una setmana. Només tens 3.000 euros per gastar. Busca't un bitllet d’avió barat, els suborns, les càmeres, sigues discret...". I no sa-ben per on començar. Està molt bé que s'ensenyi periodisme però que s'ensenyi la realitat i no la manera de gastar. Una cosa que em cansa molt quan parles amb un fotògraf és que només es parli de càmeres i models. Quan em pregunten sobre això, no en tinc ni idea.

Vols dir que qualsevol càmera serveix per fer bones fotografies?

Jo sóc fotògraf perquè m'interessa ser notari de les injustícies. I la càmera és l'eina que utilitzo per fer-ho. Si ets escriptor i vols fardar escriuràs amb una Montblanc, però amb un boli Bic pots escriure una novel·la de puta mare. Són les ganes que tinguis. Jo faig col·lecció de tiraxines i cada viatge suposa una càmera nova perquè la venc o la canvio per comprar tiraxines.

Quin reportatge destacaries dels que has fet?

N'hi ha molts. Hi ha coses que t'agraden a nivell estètic i coses que t'agraden per la repercussió que han tingut. Per exemple, estic content amb el reportatge de l'ablució però no per les fotos, que van ser molt dures i ho vaig passar molt malament, sinó perquè gràcies a això s'han fet campanyes contra aquesta pràctica. Amb els reportatges sobre drets humans molts cops he aconseguit que se'n parlés i es fessin campanyes però a nivell fotogràfic hagués preferit fer una altra cosa perquè el sofriment era brutal.

A Catalunya, quin tema tractaríes a nivell de denúncia?

El maltractament a les dones és un tema força important. I també la destrucció del paisatge. M'a-grada molt la natura i quan vaig a la Costa Brava pen-so en quina herència donarem als nostres fills. És tant important el terrorista que mata persones com el terrorista ambiental, perquè mata les futures generacions. De terrorisme n'hi ha de molts tipus i tots són condemnables.