No va ser president de la Generalitat i segurament que molts catalans esperaven que ho fos, però va ser aquell que va posar tota la fermesa a fer tornar el president Tarradellas de l'exili; va ser ell, el seu partit, i la seva decisió qui el va fer tornar, perquè les forces polítiques del moment no n'estaven gaire convençudes. I Joan Reventós, vencedor de les eleccions de 1977, es va conformar a ser un més dels consellers, el més prominent probablement, però un més del govern de Tarradellas, un govern d'unitat que crec que va fressar el camí de Catalunya que ara vivim. 

Joan Reventós avui hauria vist néixer una altra governació de Catalunya, la que a ell li agradava, basada en la convicció que el poble de Catalunya, la nació, ho és autènticament quan els ciutadans la fan seva; i la fan sobre la base dels drets que la nació els atorga i no solament en funció de la història del passat, sinó sobretot en funció dels drets. 

És difícil que un poble s'atreveixi a seguir aquest camí, abandonar el paraigua de la història i llançar-se al camí ample i de vegades ignot i difícil del futur, però només els pobles que s'atreveixen a això, acaben sent autènticament pobles i autènticament nacions.

Joan Reventós era dels que volia una Catalunya i un poble català que no visquessin només de la fidelitat del record, que s'ha de tenir i és el punt de partida, sinó també d'un objectiu final viscut i compartit, d'uns drets guanyats, d'una ciutadania creixent i d'un creixement  respectat per a la nació.

Era una persona al mateix temps modesta i potent, amiga dels seus amics i molt ferma en les seves conviccions; una persona que venia d'una estirp, d'una família que ja havia governat Catalunya i Espanya, l'Espanya republicana; un socialista de soca-rel, un socialista de pedra picada, un ciutadà que honora Catalunya tant com els seus representants.  Catalunya està de dol.